11/01/2013

Qui vol quedar-s'hi?

3 min

Tot mirant les notícies per la televisió, veig que en passen dues de relatives a Amèrica Llatina. Una de Veneçuela. Concretament del Mussolini de carnestoltes hospitalitzat a Cuba. Observar l'espectacle veneçolà resulta al·lucinant. El país, tot ell, sembla una enorme rua de Carnaval. Després passen una altra notícia d'Hondures, sobre el problema que representen els cadàvers abandonats per les famílies que no paguen l'enterrament. Així és Amèrica Llatina: un desastre. Visitant el sud dels Estats Units he tingut l'oportunitat de recórrer la frontera de les dues bandes: Mèxic i els Estats Units. Sempre hi ha gent que tendeix als tòpics: "Són diferents". Com que sóc políticament incorrecte, els diré que, efectivament, són diferents: la part mexicana és un desastre i jo no hi voldria viure.

Quan vaig demanar a un conegut catedràtic d'economia per què l'Amèrica anglosaxona havia prosperat i, per contra, Amèrica Llatina no, em va contestar: "Es podrà ser prudent i correcte, però la realitat -i ningú s'atreveix a dir-ho en veu alta per no ser acusat de vés a saber què- és que uns van ser colonitzats bàsicament per espanyols, mentre que els altres van ser-ho pels britànics". He llegit alguna cosa sobre aquesta qüestió: els tipus de contractes que des de la metròpoli, abans de sortir, s'establia amb els colons; les condicions econòmiques i el concepte del risc (molts colons britànics anaven a Amèrica amb un préstec que tornarien un cop s'establissin allí i fessin diners), etc. En resum: les coses no tenen lloc perquè sí. Espanya va empastifar tot el continent sud-americà i hi va deixar un llast d'endarreriment molt acusat.

Les coses han canviat. Les dues societats (britànica i espanyola) han evolucionat -negar-ho seria una barbaritat-, però la distància relativa es manté. Per posar-ne un exemple, no crec que al Regne Unit hi tingui mai lloc una barbaritat com la tolerada a El Mundo durant la campanya electoral, i que el fet, a sobre, quedi impune. La llista hispana d'irregularitats és enorme: el comportament de la monarquia espanyola, l'opacitat de la informació, la corrupció, els tractes de favor, l'ús de la informació privilegiada, el desastre de la justícia, la inoperància de la classe política, els desgavell institucional general (municipis, autonomies, etc.), el nepotisme i tantes i tantes coses. Espanya ha optat per no millorar havent-ne tingut l'oportunitat. No ha fet el salt que havia de permetre reduir la distància relativa amb les democràcies evolucionades.

A tot plegat cal sumar-hi una crisi formidable. Una situació que, pel cap baix, durarà molts anys aquí. Sóc dels que pensen que Espanya estarà en situació d'irregularitat econòmica uns deu o quinze anys més, com a mínim. Els càlculs són fàcils: si toquéssim fons el 2014, remuntar la pujada costarà, pel cap baix, el doble del que ha trigat la baixada. Vostès mateixos. Per tant, el panorama espanyol fa basarda. I aquest és el tema. Si jo fos governant català, per sobre de qualsevol altra consideració, apel·laria al dret a "perseguir la felicitat" que tot bon governant ha de garantir per tal de fer un bon servei a la població. Doncs bé, tenint en compte aquest principi bàsic, la meva pregunta és: si hi ha una mínima possibilitat d'escapar, d'estalviar-se un període tan llarg de penalitats, no és lògic intentar-ho?

Fins ara el llenguatge de la por ha viatjat de forma unidireccional. I seria bo començar a treballar per canviar-ne el sentit. Perquè, de fet, la veritable por consisteix a quedar-se en una Espanya que es nega a regenerar-se i que durant molts i molts anys passarà grans penalitats -que ella mateixa s'ha buscat-. I em sembla molt més lògic que el nostre país sencer marxi d'Espanya, i ho aprofiti per regenerar-se, en lloc que els nostres joves hagin de marxar del país buscant una realitat ja regenerada que en una Catalunya espanyola mai trobaran. Qualsevol governant amb una mica de dignitat hauria de treballar amb aquests paràmetres. De raons per a la independència n'hi ha moltes (sentiment nacional, conveniència, lògic ressentiment vers Espanya, etc.). Però n'hi ha que no les comparteixen del tot. I ara és el moment de convèncer els que no ho veuen clar. I el millor xarop el receptava a Nadal la revista The Economist (lògicament, tan poc catalanista). Descrivia la situació d'Espanya, criticava el govern de Rajoy i acabava dient: "Davant d'aquesta perspectiva tan desagradable, no sorprèn que els polítics catalans parlin seriosament de secessió". Doncs això, siguem més britànics en qüestions exteriors i no tinguem amics ni enemics. Simplement interessos.

stats