08/06/2017

Era un dels pocs, però va ser un dels molts

3 min
Era un dels pocs, però va ser  un dels molts

Sembla que l’economia catalana torna a créixer a un ritme sostingut. Com a mínim en termes quantitatius similars als d’abans de la Gran Recessió. Una altra cosa és que cresquem de manera enraonada -qualitat i equilibri-. I, addicionalment, caldria veure a què es deu. Aquest columnista manté la teoria que el nostre país creix perquè sap aprofitar l’ocasió quan les economies pròximes necessiten coses -la Primera Guerra Mundial és el paradigma d’una demanda puntual; el mercat espanyol, el d’una demanda sostinguda-. No som dels d’agafar la maleta per anar-nos-en lluny, a jugar-nos-la -la prova és que pocs saben idiomes.

En conseqüència, i vist des de fora, es té la sensació que les bonances econòmiques que expliquen els nostres mitjans de comunicació són, en bona mesura, i ja em perdonaran, un sopar de duro. Llegint el que es publica haurem de creure que es creen start-ups a cor què vols, que creixem sense aturador, que tot és innovació i modernitat. Quan es grata una mica, però, es detecta que avancem gràcies a les exportacions de peces a la Unió Europea, a la demanda d’habitatge, als serveis lligats a l’hostaleria. I em temo que la nostra competitivitat es basa en els salaris baixos. Tinc la viva impressió que tot és una mena de permanent distracció per no voler topar amb la realitat.

La pràctica habitual demostra que iniciar un projecte qualsevol que aspiri a una certa volada -que no sigui immobiliari, esclar- resulta pràcticament impossible. Tot són negatives, perspectives poc agosarades, pessimisme, traves... Guanyar poquet però arriscar menys encara. Tot es mou en un ambient enrarit a causa d’unes dimensions intencionadament empetitides. Res evoluciona sense la pràctica del que els anglosaxons anomenen cronyism (favoritisme, amiguisme, nepotisme, etc., tot combinat alhora). Si parlem d’altres països, els beneficis del cronyism tenen una mida important. Projectats sobre Catalunya, i tenint en compte les limitacions geogràfiques i mentals, el tema esdevé miserable.

Sempre he pensat que els catalans, com a individus, no som pitjors que altres nacionals de països que ens envolten -països que tiren endavant de manera més brillant-. A casa nostra, com en totes les societats, hi ha un percentatge de gent majoritari al qual ja li està bé ser arrossegat per un altre bocí minoritari que és el que determina les ambicions globals. I és normal. No tothom ha de fer de tot i, molt menys, liderar societats. El problema català específic és la nostra poca traça a l’hora de col·locar al cim d’aquesta minoria els millors, aquells que arrosseguen, els que més podrien fer per posicionar el país en primera línia. Ens falla, per dir-ho d’alguna manera, el sistema de promoció d’elits. A dalt de tot no hi tenim els millors. És evident que de mancances n’hi ha arreu, però a Catalunya el nivell d’autèntics incompetents que ocupen llocs rellevants en entitats, institucions i moltes empreses protegides -generalment relacionades d’una manera o altra amb el poder públic- supera qualsevol estàndard. I així ens van les coses.

D’aquest tema n’havíem parlat sovint amb el senyor Francesc Sanuy, que, lamentablement, ens va deixar fa uns dies. L’havia conegut gràcies a l’editora Isabel Martí. La Campana també havia publicat llibres seus - Sis milions d’innocents (menys uns quants espavilats) va ser el més sonat-. Forquilla intel·ligent, havíem compartit taula i diagnòstic: aquest país no sap col·locar dalt de tot aquells que necessita. A voltes són espavilats aprofitats els que copen els llocs. D’altres es tracta de purs mediocres. Estem lluny dels països que ens envolten pel que fa a aquesta habilitat tan i tan transcendental: promocionar els millors perquè esdevinguin membres de les elits.

En Sanuy va ser un home enciclopèdic, de coneixements inesgotables. Dotat d’una gran capacitat, havia sabut portar brillantment a la pràctica -projectar sobre la realitat- allò que coneixia. El seu pas pel Cercle d’Economia, per la Cambra de Comerç de Barcelona, com a conseller del Govern, complexos firals, etc., demostra que les institucions mai poden ser millors que els seus membres. Queda constatat observant la lamentable situació actual. Arribat un moment determinat, el país, l’entrellat social i econòmic que el domina, no va suportar les evidències que un membre de les elits posava sobre la taula. Unes evidències que, ja molt abans de la Gran Recessió, en Sanuy denunciava, que es van ignorar -encara s’ignoren!- i que han empobrit el país notòriament. Ell va ser dels pocs, dels escassos, elegits des del punt de vista intel·lectual. I va ser dels molts que el país va decidir, voluntàriament, sense cap intervenció externa, apartar del camí. Quan més falta feia.

stats