06/04/2017

“¡Pues ahora no va nadie!”

3 min

Recordo una anècdota del servei militar. Al campament de Sant Climent Sescebes estàvem formats tot esperant no recordo què. Un recluta li va demanar al sergent per anar al lavabo. El sergent, amb mala cara, l’hi va autoritzar. Al cap d’uns minuts un altre recluta també va demanar per anar a orinar. El sergent va rondinar però li va donar permís. Ara, quan un tercer va demanar el mateix, el sergent no es va poder reprimir: “¿Otro que quiere mear? ¡Pues ahora no va nadie, joder!

Aquest aspecte -els efectes de quan massa gent pretén el mateix- sempre m’ha fet pensar. Quan jo era petit i anàvem a Barcelona, per veure família, el meu pare aparcava el cotxe al carrer Urgell, prop del carrer Rosselló. I els dubtes consistien a saber si podríem aparcar exactament davant el portal de casa del meu oncle o bé hauríem de caminar una mica -vint metres?-. Avui el fet és inimaginable. I el que ho fa impracticable és la gran quantitat de candidats que pretendrien aparcar al carrer Urgell.

El tema m’ha revingut en llegir que l’Assamblea Nacional Andalusa ha començat a fer soroll per avançar cap a la independència d’Andalusia. “Queremos un estado soberano, republicano, democrático y social”, diu el seu president, el senyor Pedro Ignacio Altamirano. Pot ser que aspirin a ser sobirans i republicans -ja se sap que els humans ens delectem per allò que no tenim-. Però que vulguin un estat “democrático y social”, és a dir, més assistencial del que ja és ara, sembla il·lògic. I atenció al que afegeix el senyor Altamirano en un diari barceloní: “Catalunya no será independiente sin Andalucía”. Ja hi som. Les amenaces del govern espanyol, les asseveracions de la Unió Europea sobre la nostra situació si mai arribéssim a ser independents, els auguris de l’exministre García-Margallo, etc. Tot això, tot, no em causa inquietud. És un joc de criatures comparat amb el perill real que significa la multiplicació d’aspiracions com la nostra.

Molts es pregunten: per què la FIFA, per exemple, reconeix les diferents seleccions britàniques (Anglaterra, Escòcia i Gal·les) i no reconeix les autonomies espanyoles? Senzill. Les britàniques són tres. Les espanyoles disset. Encara que el govern espanyol s’ho proposés, la FIFA s’hi negaria. I la FIFA és només un exemple. Agafin qualsevol organització internacional. El volum és immanejable. La mateixa justificació, raonable, que m’impedeix avui aparcar davant de casa el meu oncle al carrer Urgell.

La genuïna Constitució que pretenia gestionar la Transició -si gosem qualificar la Constitució per les seves intencions- ha fracassat perquè el que havia de ser per a tres (Galícia, Euskadi i Catalunya) -les famoses “nacionalitats històriques”- va passar a ser un dret per a tots. I el mal va començar, precisament, a Andalusia, on el PSOE va voler-se erigir -i a fe de Déu que ho va aconseguir- en el partit nacionalista andalús que, a més, governava a Madrid. Des de llavors, el PSOE mai ha perdut unes eleccions andaluses. Seria de burros. I mai s’ha pogut donar res realment diferenciador als catalans sense ser acusats d’insolidaris, o fent servir l’excusa de “si es multiplica per disset, el tema no és viable” -la síndrome del carrer Urgell-. Ara mateix podem observar que la visita del senyor Rajoy amb les promeses que ens tornarà, amb retallades, el que abans ens ha recaptat ja genera enveges i acusacions de favoritisme -per cert, pocs mitjans han destacat que el que promet fer Rajoy durant diversos anys és la meitat del dèficit de la balança fiscal d’un any de Catalunya-. Altres vegades l’autocensura, la por a ser titllats d’insolidaris, ha sorgit de casa, sovint en forma d’un PSC-PSOE que ha defensat un ultratjant dèficit en les balances fiscals presentant-lo com a suposat mur de contenció del lerrouxisme.

La realitat és que si la idea de fer-nos independents comença a copiar-se podem donar-nos per derrotats. I serà lògic. Torno a l’exemple del sergent i el transposo a nivell de les organitzacions internacionals. Jo puc gestionar que un soldat o dos vagin al lavabo -si apareix l’oficial, l’explicació és acceptable, i la situació manejable-. Si tota la companyia desapareix perquè els reclutes han anat al lavabo, al sergent el posen al calabós.

Afanyem-nos i liquidem el tema amb saviesa i sense deixar-nos torçar ni mirar als costats. En ser la paraula solidaritat un mot que s’utilitza a tot drap per camuflar l’enveja meridional -i un mot davant el qual els catalans sempre piquem i hi caiem de quatre grapes-, hem d’anar amb compte. Perquè és aquesta apòcrifa “solidaritat” la que fa que ni nosaltres ni els nostres veïns puguem esdevenir mai federals.

stats