19/01/2017

Trump, el perill de desfer

3 min

Fins a mitjans dels anys seixanta els negres i els blancs estaven segregats en molts dels serveis públics nord-americans. Va ser la tenacitat del president Johnson la que va aconseguir avançar legalment de manera fulminant en la igualtat dels drets civils. Els costums, encara que minvant, continuen. Recordo que, fa anys, en una benzinera d’Alabama, a l’hora de cobrar-me, el caixer blanc va obviar que a la cua, davant meu, hi anava un negre. Vaig haver d’insistir que aquell altre senyor anava abans que jo.

Malgrat tot, per molt que les cambres legislatives de Washington estiguin dominades per uns o altres, avui ja són inimaginables les discussions que va haver de mantenir el president Johnson amb cadascun dels legisladors d’ambdós partits -els demòcrates del sud van ser els més durs de pelar-. I és que moltes accions legislatives i socials avancen a cops, fent uns passos que, un cop consolidats, semblen estampats i inamovibles.

El mandat Obama té llums i ombres. No haver tancat la presó de Guantánamo hauria de fer reflexionar molts crítics que, sobretot des d’Europa, van de sobrats. Si no l’ha tancada és perquè no deu ser fàcil... o potser no convé. Però hi ha alguns fets remarcables. Quan Obama va ocupar el càrrec l’atur s’enfilava i va arribar, durant els primers mesos del seu mandat, al 10% -inacceptable als Estats Units-. Però ràpidament es va forçar a la baixa, i ara el deixa al 4,5%. La gent sense assegurança mèdica ha passat del 8% al 5%. Els joves que abandonen els estudis representen ara el 6,5%, quan abans eren el 8%. ¿Tot això ha estat mèrit exclusiu d’Obama? Realment no. Hi han intervingut molts actors-recordem que els Estats Units tenen un molt bon sistema de contrapoders i es tracta d’un país fortament federalitzat-. Però Obama ha estat el director d’aquesta gran orquestra, el que ha donat confiança i el que ha comandat el país. ¿Hi ha hagut presidents més eficaços? Sembla que sí. Si ens fixem en xifres purament econòmiques, Johnson i Clinton, sense anar més lluny, encara que no van haver de combinar el seu mandat amb una recessió sense precedents. Però la conjuminació de determinats assoliments amb el fet que hagi estat un president negre dona al seu mandat un caràcter remarcable. I un missatge del qual molts països, nosaltres mateixos, hauríem d’aprendre.

Els grans països -encara que el qualificatiu gran pot tenir moltes accepcions- es caracteritzen, entre altres coses, per no actuar a cops de timó erràtics. Ara fem això perquè convé, ara allò altre perquè toca, sense tenir en compte si les actuacions es neutralitzen entre si o bé causen perjudicis o pateixen pèrdues d’efectivitat. En el terreny legislatiu convé anar construint sobre el que ha fet l’anterior legislatura, sense desfer massa el que s’ha aconseguit. Al Regne Unit, sense anar més lluny, són els alts funcionaris els que, per mandat de l’executiu, discuteixen amb l’oposició l’articulat de noves lleis. L’objectiu és clar: evitar al màxim desfer el que s’ha construït prèviament. No deixa de ser lògic. Un país no canvia radicalment d’opinió pel fet d’haver forçat un canvi en el color del govern. Es tracta d’anar fent un camí que ara gira un mica cap a la dreta, ara una mica cap a l’esquerra, però sempre cap endavant. Un exemple del que no convé fer el tenim en les lleis d’ensenyament espanyoles i en algunes altres lleis catalanes que s’elaboren segon les simpaties polítiques del moment, sense visió a llarg termini.

Precisament, si l’Amèrica del període Trump no és tan diferent de l’Amèrica que va votar el senyor Obama, l’efecte hauria de ser corrector més que no pas revolucionari. Aquí és on entren en joc els legisladors (Senat i Cambra de Representants), a més dels legislatius de cada estat i els seus governadors. La grandesa del sistema electoral de districtes és que els vots són creuats perquè han de defensar els interessos del seu electorat -diputats d’un partit voten conjuntament amb diputats de l’oposat-. Ara és el moment de l’absència de partidisme gregari i dogmàtic.

Si les cambres legislatives actuen com ha de ser -sense destruir massa el que s’ha construït-, el radicalisme de Trump pot quedar matisat i el seu període de mandat -que aquest columnista voldria curtíssim- pot constituir una correcció de trajectòria, que potser és el que toca.

Nota: si ara els republicans volen erradicar l’Obamacare és perquè, durant la seva elaboració, el president Obama i el Partit Demòcrata no van dialogar prou per convèncer l’altra part. No es va votar no de manera creuada sinó de manera partidista (demòcrates a favor, republicans en contra). No es va fer prou bé, i ara se’n pagaran les conseqüències.

stats