Tottenham té cara i ulls

Fa uns dies, el senyor Joan B. Culla, en un article aquí mateix, recordava que hi ha moltes coses que ens allunyen de Londres. És cert, però són conseqüència de regulacions i maneres d'actuar perfectament identificables. Entre nosaltres, el comportament de la policia i els jutges arran dels aldarulls britànics hauria estat l'excusa per desfermar la demagògia. Per això crida l'atenció l'actitud del Partit Laborista britànic. La col·laboració del partit de l'oposició amb el govern de liberals i conservadors a l'hora de fer front als incidents.

Difícilment les coses tenen lloc perquè sí. El barri londinenc de Tottenham, on tot va començar, és, administrativament, un dels 73 districtes electorals ( constituencies ) en què es divideix Londres. Això vol dir que aquesta ciutat està representada per 73 escons a la Cambra dels Comuns. I un d'aquests diputats és el senyor David Lammy, del Partit Laborista. Elegit, precisament, pel districte de Tottenham. És l'MP (Member of the Parliament) que representa aquell districte: els seus anhels, les seves necessitats, l'opinió pública respecte a temes internacionals, etc. Per què el Partit Laborista no ha aprofitat els aldarulls per posar contra les cordes el govern britànic? M'atreveixo a suposar que si aquest partit hagués practicat qualsevol tipus de demagògia a la Cambra dels Comuns, el primer ministre Cameron hauria pogut preguntar al senyor Lammy (el diputat de Tottenham) com és que no havia sabut descobrir el malestar del seu districte abans que tot esclatés. Demanar-li per què havia fracassat en la seva missió. Sota la perspectiva mediterrània, la situació del barri de Tottenham seria conseqüència d'un totus revolutum de responsabilitats: l'Ajuntament de Londres, el govern britànic, el Parlament Europeu.., fins i tot seriem capaços de barrejar-hi l'ONU, els Estats Units i la guerra de l'Iraq. Però, al capdavall, per als britànics, de responsable polític de Tottenham només n'hi ha un. Que ha de saber, entre altres coses, per on poden aparèixer els problemes. Tot això, totes aquestes coses, les ha de saber el diputat del districte. Perquè aquest senyor representa també, li agradi o no, els delinqüents que van saquejar botigues.

Donar una ullada a la web del diputat Lammy (www.davidlammy. co.uk) ens oferirà una bona idea de com s'articula el sistema polític britànic i com els seus ciutadans estan representats. El primer que trobem és que el logo del partit és inexistent. Fins i tot no és fàcil descobrir que el diputat Lammy milita al Partit Laborista. Perquè ell és, abans de qualsevol altra consideració pública, el diputat de Tottenham. El seu partit, quan s'enfronta a ell, no s'enfronta a un xitxarel·lo que el capitost ha col·locat en una llista. S'enfronta a Tottenham. Ell és diputat perquè així ho han decidit els ciutadans. El partit no governa Tottenham. La gent del barri sí que governa, indirectament, mitjançant el senyor Lammy, les accions del Partit Laborista. La seva web ens explica qui és ell: que ve de família humil, però que va estudiar a Harvard amb beques; que va ser ministre... Justifica detalladament les seves despeses públiques (suposo que motivat per l'escàndol de les dietes britàniques). Hi ha penjats els seus articles i el que pensa de determinats temes. Fins i tot es poden descarregar impresos oficials per reclamar reparacions pels aldarulls que van tenir lloc al seu districte. Té oficina, telèfon i e-mail on es pot contactar amb ell per tractar els aspectes que els seus electors desitgin.

És veritat que aquest rol (el de diputat de districte) treu protagonisme a l'ajuntament. Però es tracta de resoldre problemes, i els britànics tenen una trajectòria democràtica secular. Ho han provat tot. Saben que el municipalisme es font d'irresponsabilitats i de filibusterisme polític, i que els ajuntaments hi són per asfaltar, posar enllumenat i poc més. Saben que la política parlamentària és un fet massa seriós, no una xarlotada que s'escenifica a cada poble. Estem, en definitiva, davant d'un sistema que fa impossible fer volar coloms. ¿Que no és perfecte? Segur. Però el senyor Lammy no és un diputat de la província de Londres. És específicament el diputat de Tottenham. La pràctica de la irresponsabilitat esdevé molt complicada quan es tenen encàrrecs electorals directes, coneguts, assignats i precisos. I aquesta és la clau. Ara que la comissió que estudia la reforma electoral de Catalunya es posarà en marxa altre cop, valdria la pena que preguntessin a senyors com el senyor Lammy. Diputats que, per imperatiu electoral, carreguen amb responsabilitats clares i concretes. Crec que serien bons assessors. Perquè, a mi, els nostres experts em fan una por...!