Publicitat
Publicitat

Tots els mormons de Romney

L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (Església mormona) va ser fundada a l'estat de Nova York per Joseph Smith el 1830. A causa de les persecucions que patien a la costa est i al centre dels Estats Units, els seus seguidors van migrar cap a l'oest i es van instal·lar als voltants del Gran Llac Salat, on van fundar Salt Lake City. Aquí mantenim el tòpic de dir que els mormons són polígams. Però no és cert. A desgrat que alguns la defensin, la poligàmia va ser refusada oficialment per l'Església dels mormons a finals del segle XIX. Una de les característiques d'aquesta Església, però, és que els joves en edat adulta són enviats a fer de missioners durant dos anys, sovint a l'estranger.

Per motius de feina, i durant uns anys, vaig tractar amb mormons de manera habitual a Utah. Vaig comprovar que practiquen la més gran de les toleràncies i de respecte per les conviccions dels altres. D'exemples en vaig viure molts. El més captivador va ser trobar-me un empleat del nostre client planxant una bandera catalana per penjar-la a la recepció de les seves oficines i honrar-nos. També dóna una idea molt exacta del seu tarannà el fet que, anant a un restaurant qualsevol d'Utah, fos l'amfitrió mormó qui sovint demanés la carta de vins per tal que els bevedors que no estàvem sotmesos a cap interdicció poguéssim consumir-ne. La gastronomia no és el seu fort, siguem honestos. Recordo un sopar al restaurant Hispània on un dels nostres clients que ens visitava, mormó ell, va demanar unes esplèndides gambes de Palamós (sense cap!) i les va acompanyar amb Coca-cola. La ja coneguda professionalitat de l'Hispània es va posar a prova aquella nit.

Deia que la frugalitat és una de les característica dels mormons, però també ho és l'elevada consideració que tenen de l'ètica del treball -suposo que com a conseqüència de la seva història de lluites i com a pioners de l'Oest americà-. A Salt Lake hi tenen un banc important. I els mormons contribueixen amb part del salari a la manutenció de la seva Església que, tot sigui dit de passada, ajuda els seus membres quan tenen dificultats econòmiques. La seva austeritat, elevadíssima. Va ser en aquest període que vaig tenir l'ocasió de tractar diversos cops amb el senyor Mitt Romney -de gran encant personal-. En aquella època havia optat per posar-se al capdavant del comitè organitzador dels Jocs Olímpics (allí, privat) sense cobrar ni un ral. He vist despatxos petits, però com el seu, cap. No hi cabíem més de quatre persones a la diminuta taula de reunions. Quina diferència amb la fatxenderia dels directius de casa nostra! Ja en aquella època feia gala d'haver abandonat el món dels negocis, explicant a tort i a dret que perseguia dedicar-se a la política com a servidor públic. Sembla que la seva tasca com a governador de l'estat de Massachusetts no ha estat dolenta -ha potenciat la sanitat pública, per exemple.

Si jo fos americà, ignoro si hagués votat el senyor Romney -no tinc prou informació-. Però sí que he detectat, durant aquests mesos de campanya, la tradicional superficialitat i tendenciositat, carregada de tòpics, que s'utilitza a l'hora d'informar-nos sobre la realitat nord-americana. La voluntat per impedir que ens adonem que el món no és exactament com nosaltres el classifiquem. Que el senyor Romney tingui diners fora dels Estats Units ho fa possible una llei que, després de pagar els impostos sobre ingressos, permet col·locar-los on vulguis -i que, per un principi bàsic de llibertat de moviment de capitals, ho continuarà permetent, governi qui governi-. I el fet que molts s'oposin a la medicina pública tal com Obama l'ha volgut implantar ve provocat per dos motius: perquè la majoria dels americans pensen que és responsabilitat de cadascú afiliar-se a una mútua sense que l'estat t'hi obligui (o és que no ho pensem ja els catalans?) i perquè legislar sobre aquest afer és competència dels estats, i no pas federal (això també ens estranya?). Però aquí vivim d'uns tòpics informatius que no es volen desmuntar.

La veritat és que mai m'hauria imaginat que del meu contacte amb els mormons n'aprendria tantes coses. Sobretot venint de gent que pensa tan diferent de mi, gent que ha abraçat una religió en la qual mai creuré. Però ells, amb el seu quotidià comportament, em van confirmar que la superioritat moral que gastem els catalans és una forma d'estupidesa genuïnament europea. Un dels motius pels quals, fa anys, milions d'europeus van decidir marxar cap a unes terres on la llibertat encapçalés la llista de prioritats que la societat ha de defensar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF