Publicitat
Publicitat

Què em costa ser d'aquí?

El malestar que va desembocar en la revolució nord-americana venia provocat, en bona mesura, pel fet que aquelles colònies britàniques pagaven impostos i no tenien representació parlamentària a Londres. La frase " No taxation without representation " va esdevenir un lema revolucionari. Ara fa uns dies un article que parlava de les negociacions del pressupost de la Unió Europea (UE) posava èmfasi en el fet que la UE no s'alimenta d'impostos, sinó de l'aportació dels estats membres. El Parlament Europeu és el paradigma d'un nyap. Tenim una institució representativa d'una UE que no recapta impostos. Un fet anormal i capgirat: " representation without taxation ".

¿Ha de continuar la UE sent un club que viu de quotes o ha d'incorporar un impost propi per poder finançar les seves activitats? I aquesta és una discussió transcendental perquè afecta la racionalitat de totes les administracions. És un debat que els catalans hauríem de dominar amb desimboltura. Entre altres coses perquè té a veure -com succeí amb les tretze colònies nord-americanes- amb els orígens del moviment de reivindicació nacional que ara ens ocupa: ¿em surt a compte ser espanyol?

Hi ha un punt de topada comú entre els problemes de finançament de la UE i els de Catalunya: aquest punt es diu Espanya -per a altres indrets de la UE té el nom de l'estat corresponent-. Perquè res serà possible sense el canvi profund i estructural dels actuals estats. La UE i Catalunya tenen un problema similar: per recaptar els impostos propis han d'aconseguir que, pel que fa al bocí que afecta cadascú, abans els deixi de recaptar Espanya. Ningú acceptarà que la UE posi impostos sense que els estats redueixin la quantitat que ara recapten i que passen a la UE en forma de quota. Cap català hauria d'acceptar que la Generalitat creés impostos per finançar-se sense que, abans, l'estat espanyol reduís el tram que ara recapta en nom de Catalunya. Ni cap ajuntament hauria de recaptar més sense que l'Estat reduís el tram que ara recapta en nom dels municipis i que després, gràcies a les diputacions, reparteix a l'estil duquesa de Alba . Tot plegat ens porta a un principi que els Estats Units van clarificar fa temps: cada administració hauria de recaptar únicament els impostos que ella, i només ella, necessita per funcionar. La UE hauria de recaptar el que necessita per funcionar. El mateix haurien de fer els estats membres. La Generalitat hauria de recaptar tots els diners que necessita. I cada municipi hauria de recaptar el que requereix per donar els serveis. I, si ho volen, cadascun d'aquests nivells amb un petit recàrrec per solidaritat o compensació per si mai hi ha una situació excepcional al territori que els afecta (p.ex. un desastre natural), però mai per al funcionament ordinari. El fet que el modus operandi normal sigui que una administració recapti i després distribueixi a d'altres és nefast. Porta el subjectivisme en les seves mateixes arrels. Estimula el clientelisme polític i l'abús de la solidaritat mal entesa. Excita la manca de responsabilitat del ciutadà gràcies al populisme dels polítics -sobretot d'aquells que viuen en zones receptores d'ajuts.

En un món on la crisi econòmica ha demostrat que el descontrol en la despesa ha estat total, un descontrol que posa en risc l'estat del benestar per abús dels recursos públics (Catalunya té quatre aeroports, un d'ells faraònic, i té escoles innecessàries en molts pobles... però no pot pagar els ajuts més bàsics als necessitats), en un món d'aquest tipus, insisteixo, el ciutadà té dret a controlar la despesa i a saber què li costa cada nivell d'administració. Qui es comporta de manera responsable i qui té la mà foradada? Què em costa viure a Espanya? ¿I a Catalunya? I al meu poble? ¿M'interessa canviar d'indret perquè allà on visc és massa car? Mentre tot això no esdevé una realitat, torno a una idea que vaig llançar fa temps, i que crec útil de cara al debat actual: que introduint el meu codi postal, la web de la Generalitat m'informés d'on va a parar cada euro que pago en impostos (el que es queda aquí, el que marxa a Madrid per no tornar mai més, el que va al meu ajuntament, etc.). La resposta donaria satisfacció a un principi bàsic i universal: cadascú ha de ser responsable dels seus actes i, en conseqüència, de la seva despesa. I ningú no hauria de poder gastar els diners que provenen d'una butxaca aliena. Perquè, en general, els hàbits i els costums d'un territori qualsevol han de tenir la mida de la seva butxaca. Aquesta és una de les lliçons de la crisi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF