Derbi, un cas per reflexionar
El tancament d'una planta de producció sempre és un fet penós. Per als treballadors, per al país, per tot allò que hauria pogut ser i que, finalment, no ha estat possible. Per analitzar el que ha succeït amb Derbi (i amb tantes altres empreses catalanes) convé observar el problema amb una certa perspectiva.
Mort Franco hi havia a Catalunya sis empreses que feien motocicletes. Tot havia seguit el procés històricament lògic. Aquí hi havia afició, hi havia mercat, i una moto no era complicada de construir: implicava molta mecànica, poques relacions internacionals i poca inversió en tecnologia punta (electrònica, tractament de plàstics, disseny, optimització de processos, etc.). I hi havia jugat a favor un aspecte fonamental: el mercat captiu espanyol. Gairebé ningú podia comprar una moto estrangera. Recordin que els únics cotxes que corrien per aquí eren els fabricats en territori espanyol (Seat, Renault, Citroën, SIMCA). És a partir del 1986 (incorporació a la, llavors, CEE) que les coses comencen a canviar. I comença el drama, entre d'altres, de la indústria motociclista catalana. Fins aquí l'escenari de partida.
Fa uns dies, vaig reunir-me amb un empresari important. Em va explicar que a Catalunya hi havia quatre empreses com la seva. Perfectament iguals. M'explicava, exasperat, que ha proposat reiteradament a aquestes empreses competidores la possibilitat de col·laborar o fusionar-se. No hi ha manera. L'home veu que, per separat, s'acabaran enfonsant tots. No tenen prou volum. Ell veu clar que la seva empresa va estar pensada per a un mercat (l'espanyol) que ja no és suficient. La culpa que Derbi tanqui, i que altres ja hagin tancat, és dels seus antics propietaris. Catalunya no necessitava sis empreses de motos (Montesa, Sanglas, Bultaco, Ossa, Derbi, Rieju). El món demanava, i Catalunya no va saber-ho oferir, una única empresa forta que permetés competir i innovar. I aquest forat posa de manifest l'escassa capacitat del català per compartir i col·laborar. Per treballar en favor de l'interès de l'empresa mateixa, com a cos viu que és i que, quan creix, és com els fills: ja no són teus. Ens sentim feliços controlant el 100% d'una cosa petita en lloc de voler participar en el 5% d'una cosa més gran. És una forma de mesquinesa i d'inseguretat. Es volen tenir les claus del calaix, però que ningú més les tingui. És molt nostrada la frase "Abans que algú altre se n'aprofiti, ho cremo!" No s'enganyin, perquè no millorem. Què és La Caixa si no una entitat que controla el 100% del mercat català i el 0% del mercat britànic?
Encarem-nos a altres qüestions enutjoses. Fa un temps les empreses es deslocalitzaven i la nostra excusa era que marxaven a indrets on la mà d'obra era més barata. Feien dúmping social, dèiem. Ja fa temps, però, que marxen per anar a Alemanya, a França o, ara, a Itàlia. I no siguem patrioters, sisplau! Cap multinacional tanca una filial que dóna prou beneficis. I menys per portar-la a un altre indret on en donarà menys. Si determinades empreses fugen és perquè no surt a compte continuar aquí. I és que el país pateix d'una terrible i baixa productivitat. Per no parlar del menyspreu més absolut per l'ètica del treball. No crec que siguem prou conscients de tot plegat. Però, de fora estant, el fet s'ensuma. I els ho dic per experiència. Catalunya és observada com una regió amb vicis espanyols que, això sí, està prou emprenyada amb Espanya per aspirar a voler separar-se'n.
De l'aspecte anterior n'és responsable, en bona part també, el fet de no haver apostat prou bé. S'ha deixat que els capitostos del turisme es mengessin la marca Catalunya. Barcelona n'és el paradigma. Mirin, només hi ha dos llocs al món on la marca indústria, tecnologia i turisme es combinen: Califòrnia i França. A la resta del món el fet no es tolera i la imatge és binària: o formes part de l'imaginari productiu o estàs de la banda de la gresca, el sol i la platja (és a dir, d'una forma certa d'indolència). Poques multinacionals pensen, ni hi han pensat mai, en Grècia com a paradigma per instal·lar-hi un centre productiu important. I és que el món no té ni temps, ni ganes, per a sofisticacions com les que nosaltres pretenem. Tot es massa complicat i Catalunya, massa petita. Quan es decideixen inversions de fora estant, es tenen, malauradament, clixés i prejudicis.
El mal de Derbi ja està fet. Girem full. El 70% de les coses que un nadó d'avui coneixerà quan es mori s'hauran descobert al llarg de la seva vida. Hi ha, i hi haurà, moltes oportunitats. A nosaltres ens toca escollir si volem ser uns dels protagonistes en aquesta constant innovació... o fer de cambrers (cosa que tant agrada al senyor Fraile i als altres Gaspart boys ). Però almenys tinguem inquietud per conèixer per què ens succeeixen determinades coses. De Catalunya, La santa espina en diu que "Déu hi passà en primavera". Últimament no hi passa gaire. Alguna cosa hi devem tenir a veure els catalans, em sembla a mi.
