Publicitat
Publicitat

Innovar i exportar cultura

En moments de crisi generalitzada les empreses tendeixen a reduir despeses per pal·liar el dèficit i guanyar temps. Però si la crisi s'allarga o l'empresa no sap reconduir-la, i aquesta política persisteix de manera continuada, els resultats poden ser els contraris i generar una falta de competitivitat que podria fins tot eliminar-les del mercat. És un efecte mirall que multiplica exponencialment la pèrdua de potencial empresarial i que òbviament s'agreuja quan el crèdit bancari escasseja.

La por ens fa conservadors i l'atur es multiplica, per manca de treball i per les dinàmiques d'estalvi que arreglen ràpidament els balanços, però a vegades obliden les estratègies de futur. Gairebé ningú s'escapa del tot d'aquesta política, ni tampoc l'administració pública. És aleshores quan sorgeixen un conjunt de receptes, sovint estereotipades, que ens recorden els deures que no vam fer a temps i que toca afrontar de manera ràpida. Els dos més repetits, sens dubte, són innovar i exportar.

Però innovar i exportar no són dos objectius que es puguin resoldre de manera automàtica, tret d'aquells sectors en els quals el diferencial de preu ens atorgui un valor competitiu a escala planetària sempre que puguem assegurar un elevat nivell de qualitat. En el terreny de les cada cop més globalitzades indústries creatives, per exemple, innovació i exportació no funcionen amb aquest tipus de criteri i requereixen fortes inversions i planificacions a mitjà i llarg termini.

Posem per cas la producció audiovisual catalana. Internacionalitzar-la suposa desenvolupar coproduccions amb empreses d'altres països que assegurin un pressupost suficient, disposar d'actors i actrius coneguts, elaborar un guió ben treballat i una postproducció adequada a l'imaginari estètic global. No n'hi ha prou aportant-hi talent creatiu i tècnics eficients. Cal, a més a més, tenir el control econòmic de la producció per assegurar que els drets que generi a curt termini i a llarg termini quedin a casa nostra i incrementin el capital social de la indústria catalana. És en aquest context que cal llegir el que Juan Antonio Bayona deia en recollir els seus Gaudí: Lo imposible ha estat una oportunitat, ara cal convertir-ho en la normalitat.

En vista del repte que suposa per al sector editorial el trànsit digital, internacionalitzar-se vol dir controlar el mercat de drets i ocupar un espai central en el circuit de la distribució, atès que a curt termini la indústria de la impressió serà residual i les traduccions circularan ràpides i barates per internet.

Podríem allargar aquest repàs amb altres sectors com la música i fins i tot les arts escèniques, i arribaríem ràpidament a la conclusió que en el cas de la cultura el diferencial de preu no és un factor decisiu per innovar i exportar. En aquest cas, el que és autènticament innovador és abandonar progressivament els hàbits de l'economia de la producció de béns de consum immediat, per abraçar els instruments propis de l'economia dels intangibles que transfereixen valor als drets i els administren com un actiu de futurs. Si reduir despeses sense invertir és una política discutible per a qualsevol empresa, per al sector cultural és letal, atesa la dificultat creixent per protegir el mercat intern de l'entrada de producte internacional.

Per això sorprèn la lentitud de les polítiques culturals espanyoles i catalanes per afrontar una transformació real del sector col·locant-lo, sense cap mena de prejudici, dins els acords de competitivitat que tracten de transformar l'economia del nostre país. El vector dominant de la política cultural catalana segueix tenint un aire noucentista que podria servir per bastir un discurs autocomplaent, però que aporta poca cosa al manteniment d'una maltractada indústria cultural que cada cop veu amb més claredat que no té pare ni mare.

Avui és més interessant saber què pensa de la cultura el conseller d'Economia i més irrellevant el que en pensa el de Cultura, sigui dit amb la tranquil·litat de saber que aquest darrer la coneix com ningú i amb el desassossec de pensar que no troba la manera de treure-la del pou.

Sense impuls econòmic, el sector cultural català no podrà innovar, i sense innovar, exportar és anecdòtic. Cada dia és més evident que aquesta equació no es pot resoldre des d'una política cultural tradicional que gestiona un pressupost finalista i progressivament devaluat per una crisi persistent que, com sabem, aprima l'administració pública i que, amb tota justícia, prioritza la despesa social.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF