11/03/2011

Cinema i públic a Catalunya

3 min

Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari Ara, 10 de desembre del 2010: " Voldria que el cinema català fos el cinema preferit dels meus fills, encara que algunes pel·lícules es parlin en castellà".

Sense el valor específic que suposa tenir un estat, Catalunya ha desenvolupat una cinematografia densa i amb notables creadors. Fa anys, Barcelona era la principal fàbrica de cinema d'Espanya i aquesta tradició s'ha mantingut, tot i que amb daltabaixos, fins ara, i ha produït gairebé el 40% de les pel·lícules que es fan a tot l'Estat. Aquesta fàbrica disposa de productores, artistes, tècnics, empreses auxiliars i serveis de postproducció, entre altres, fins al punt de poder parlar d'un sistema audiovisual català.

Moltes d'aquestes pel·lícules tenen una catalanitat tècnica, més o menys retòrica al voltant dels recursos econòmics que la Generalitat i TV3 destinen al cinema i que complementen les ajudes estatals. Altres, sovint amb menys projecció comercial i més properes al molt relatiu concepte de cinema d'autor, han teixit els vímets del que anomenem "cinema català".

Com en altres àrees de la producció catalana, ambdues realitats dialoguen amb no poques dificultats al voltant de qüestions tan repetides com la llengua, o tan prosaiques com la hipotètica existència d'una narrativa específicament catalana.

El fet és que a Catalunya es produeixen a l'any més de seixanta pel·lícules; moltes passen desapercebudes, altres podrien perfectament haver-se fet a Madrid i algunes probablement no s'haurien d'haver produït. Però cada any un bon grapat d'aquestes pel·lícules participen en festivals de tot el món i algunes arriben sòlidament als mercats i aconsegueixen recaptacions remarcables. Les estadístiques del cinema català no són gaire diferents de les de molts altres països, malgrat que les posem a debat constantment.

Hi ha un corrent d'opinió que assenyala com un dels principals problemes del nostre cinema l'excés de producció, però aquest criteri únicament té sentit ateses les restriccions pressupostàries de l'administració pública. La qualitat sempre és la conseqüència de la quantitat, cosa que no ha de pressuposar que aquesta hagi de ser dolenta. En aquest sentit Catalunya fa pel·lícules que guanyen premis perquè disposa amb escreix de tots els components propis d'una indústria, malgrat que la manca d'emissors televisius i la particularitat lingüística obliguin l'Administració a aportar un plus econòmic per mantenir-la. La producció cultural catalana exigeix molts diners públics perquè cal compensar un mercat interior reduït i, com a tot el món, el privilegi de l'exportació és patrimoni d'una reduïda part.

En el món de la cultura l'excel·lència no és casual i ara, en temps de globalització, menys que mai.

Alguns dels problemes del cinema a Catalunya no són diferents dels de qualsevol altre país europeu: un marc normatiu inventat als anys 80 i reformulat als 90 (el programa d'ajudes europeu Media) escassament adaptat a la realitat actual que permet un accés automàtic i sovint alimentici a les ajudes públiques, sense criteris d'avaluació i amb molt poca capacitat per exigir resultats artístics o comercials. De manera general el model normatiu vigent funciona d'esquena al públic, i n'és una prova la baixa quota de mercat del nostre cinema.

Altres problemes, però, són estrictament nostres. Els que provenen, per exemple, de construir dos imaginaris diferenciats entre la producció cinematogràfica en català o espanyol, de vegades, fins i tot, amb arguments que van més enllà de la mateixa diferenciació lingüística. Valorar especialment Pa negre és necessari perquè es tracta d'una pel·lícula de pressupost considerable que assumeix el risc d'una distribució majoritària en català, però defugir que Los ojos de Julia és una pel·lícula igualment catalana, o mirar-s'ho de cua d'ull, és lamentable. Per molts Pa Negre és una pel·lícula catalana i Los ojos de Julia una pel·lícula espanyola feta a Catalunya.

Una part de l' establishment català ho veu així, ho escriu així, ho predica així i si escau ho legisla així. I d'aquesta manera és difícil alimentar l'autoestima d'un sector.

stats