26/03/2011

Artistes exiliats

3 min

Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010: "Voldria que fóssim feliços perquè tants i tants directors de teatre catalans treballin a Madrid".

Habitualment s'ha considerat que el món de la cultura és d'esquerres i que els artistes, en general, defensen posicions progressistes. Suposant que tots aquests conceptes siguin vigents i que el progressisme estigui inequívocament lligat a les esquerres, que és molt suposar, cal preguntar-se si aquesta realitat és deontològica o si només és la conseqüència de la manca d'institucionalització de les polítiques culturals.

La creació artística, la producció de continguts culturals o la recerca patrimonial, en general i amb independència dels recursos públics que s'hi destinen o de la titularitat dels espais on es realitzen, són activitats privades que pertanyen als seus autors o gestors i són conceptualment independents de la política. Els afecta, òbviament, la ideologia del creador o del gestor com en qualsevol altre àmbit de l'activitat humana; però no existeix un art de dretes o d'esquerres, etimològicament parlant. Una altra cosa, ben segur, és parlar d'un art al servei de la dreta o de l'esquerra.

Però, a pesar de tot això, les vinculacions entre creadors, gestors i artistes amb els diversos colors polítics han estat habituals i encara formen part del protocol mediàtic de tot procés electoral. En realitat, l'única cosa que demostra és que els artistes han intentat influir perquè la cultura tingui més pes en la política o, potser, que la política els ha utilitzat amb finalitats publicitàries i electorals. Sigui una cosa o l'altra, o una combinació de totes dues, si les polítiques culturals tinguessin més estabilitat, l'art i la política funcionarien amb més independència.

Potser té a veure amb tot plegat la tendència catalana a demonitzar els artistes que marxen a Madrid per desenvolupar la seva feina i de manera especial si aquesta té un component institucional. Esclar que les raons que mouen la cultura a Madrid no són gaire diferents que a casa nostra i que els artistes que hi van utilitzen la política i són utilitzats per la política igual que aquí. Tothom coneix l'habilíssima política cultural que ha desenvolupat Ruiz Gallardón, primer a la Comunitat i després a l'Ajuntament de Madrid, i el paper que hi han jugat artistes i gestors culturals com Alicia Moreno, Mario Gas i Pere Pinyol, només per citar-ne alguns. Per altres raons hi ha qui col·loca al mateix sac noms com el de Borja Villel (només cal recordar algunes al·lucinants columnes criticant la seva entrada al Reina Sofia), Albert Boadella, Joan Montanyès (àlies Monti) , etc.

Sovint ens interroguem sobre aquests moviments laborals, utilitzant apel·latius de dubtosa claredat com fugides, exilis o revenges, oblidant que en la majoria dels casos es tracta d'allò que el sentit comú tractaria de progrés laboral. És evident que hi ha qui es presta al joc absurd dels tòpics i les picabaralles, però són una petita minoria i, en general, amb arguments nascuts a casa nostra.

Catalunya exporta talent perquè dins no hi cap tot el que hi ha. Primera realitat que no podem perdre de vista. A vegades, a Catalunya només s'hi queda el que no ha rebut l'oferta de la seva vida o el que milita decididament amb el sistema cultural català. La segona és tan o més dura. De vegades, a fora es poden fer les coses en millors condicions, tot i que les relacions amb la política o el capital siguin igual de complexes que aquí. És evident que si molts d'aquests artistes fossin a París o a Nova York, serien figures indiscutibles del petit star system català. El problema és Madrid i també que a Madrid hi ha governs de dretes. Però aquí passarà el mateix, anem-nos-hi acostumant.

Molts d'aquests professionals excel·lents i probablement més ben preparats després de la seva experiència forana tornaran a Catalunya. ¿Aprofitarem el seu coneixement o els menystindrem i els obligarem al que, aleshores, potser sí que acabarà sent un exili?

stats