CRÒNICA
Misc 12/09/2017

La Diada d’un (no) equidistant

i
Xavier Fina
2 min
Catalunya surt al carrer per la Diada 2017.

Feia molts anys -potser trenta- que no vivia en directe un Onze de Setembre. Vaig estrenar-me a Sant Boi el 1976, vaig abandonar el meu debut com a futbolista a la mitja part per anar a “la del milió” del 1977, i a casa vam mantenir la tradició durant força anys. La meva última manifestació va ser la del 10 de juliol del 2010. Per tant, ahir, per a mi, també va ser un dia històric. Tot per culpa de l’Òscar Fernández, que em va fer anar a la plaça Catalunya a fer tertúlia per a Catalunya Ràdio, i dels amics del diari ARA, que em van demanar aquesta crònica.

Em desperto a l’Empordà i abans de viatjar a Barcelona comprovo que, mentre que molts catalans van en autocar cap a la capital, molts d'altres prefereixen gaudir d’un dia de platja -el primer dels tres de festa-. Posem un focus sobre la realitat, perquè allà hi ha la notícia. Però hi ha altres mons, mons que viuen al marge dels dies històrics. No és una majoria silenciosa, és una majoria que delega. Passejo pels voltants de la manifestació. Cap sentit del ridícul: cares pintades, samarretes de tots colors i banderes d’usos diversos. I, sobretot, estelades, moltes estelades. Comprovo el que altres vegades havia vist per televisió: l’independentisme s’ha oblidat de la bandera catalana. Potser sembla massa moderada, tal vegada el problema és que és constitucional o autonòmica. No vull ni imaginar que algú fins i tot la pugui considerar equidistant.

El passeig de Gràcia és una festa. Cares de felicitat. Cares de bona gent -“Sou molt bona gent!”, crida el presentador; “Tant com els que s’han quedat a la platja”, penso jo-. No hi veig les cares de gravetat i de consciència de fer història que alguns detecten. Estan complint un ritual, una tradició. Ara toca una creu? Doncs una creu: aquí ens teniu ben disciplinats i ben contents. Ens agradem. I això d’agradar-se -ho dic sense gota d’ironia- està molt bé.

És una festa, però no és la meva festa. És la festa del meu país però no m’hi sento convocat. Tot molt legítim, només faltaria. I molt democràtic. Però sento que molts parlen en nom del poble de Catalunya, i no: és una part del poble de Catalunya. Segons les últimes eleccions catalanes, la meitat del poble de Catalunya. Això no impedeix que hi hagi molta gent. Cap idea en pot convocar tanta. Però jo volia integrar-me i no m’hi veig. Culpa meva, suposo. Acabo el dia amb una barreja d’enveja i estranyesa. Què més voldria jo que estar tan convençut d’alguna cosa! Ja m’agradaria sentir-me part d’un tot tan esperançat! Però també sento estranyesa: soc jo o són ells?

Hi ha dies que m’agradaria ser independentista. Dies com ahir en què em sorgeix un gran dubte: són les meves raons les que m’impedeixen emocionar-me en un mar d’estelades o és la manca d’emoció pel mar d’estelades el que em fa trobar raons per pensar que aquest no és el camí? Potser la resposta me la pot donar l’Albano Dante Fachin, a qui em va semblar veure cridant “i-inde-indepèndencia” rodejat d’estelades. Però segur que em vaig equivocar de persona: ell insisteix que vol votar 'no'.

stats