Com deia Vázquez Montalbán, la mort és obscena. I afegeixo: la d’un home jove ho és especialment. Davant aquesta obscenitat dolorosa les paraules sempre ens semblen pobres i ens sonen tòpiques. Us acompanyo en el sentiment, descansa en pau, mentre el recordem mai no morirà del tot: tres tòpics que s’omplen de sentit si es diuen amb plena consciència del seu contingut i acompanyats d’una abraçada sincera. Així m’agradaria que es rebessin aquestes precàries paraules meves: com una forta i sincera abraçada a les dues famílies de Tito Vilanova, a la real -que és la que ara mateix té la vida trencada- i a la simbòlica -que és el barcelonisme, que acaba de perdre una persona estimada i de guanyar un mite.
Parlar de la mort d’algú a qui no coneixies personalment té un punt estrany. Però el cas de Vilanova és una mica diferent: des de fa anys passo una part del meu temps a Tor, un petit poble al costat de Bellcaire, on sovint compro, menjo o ens arribem passejant. I els vins, sempre a L’Escala, a la botiga del Joaquim, pare del Tito. Un home molt de l’Empordà: de posat seriós, auster amb les paraules i amb unes mans que delaten hores de treball. Des del juliol passat he vist com el Joaquim contestava amb paciència i educació a tothom qui li preguntava -a mig camí entre l’interès i la imprudència- sobre l’estat de salut del fill. Jo mai ho he fet. Com tampoc crec que, per respecte, li digui res quan hi torni a anar. Però divendres en saber la notícia el meu primer pensament va ser per al Joaquim, que viu el pitjor i més repetit dels malsons d’un pare.
Afalagar algú que ens ha deixat també és un tòpic. Però Vilanova, al marge de les seves evidents virtuts com a entrenador, que altres poden evocar millor que jo, en tenia una de molt important en el món del futbol: era, en el millor sentit de l’expressió, un tipus normal. Un home amb qui t’imaginaves fent un bon dinar, parlant de futbol i de tot amb el posat sorneguer de qui sap que de coses importants, a la vida, n’hi ha ben poques. Entre les quals no hi són ni el Barça ni l’Espanyol.
Tota mort evoca les morts anteriors més doloroses. Qui ha perdut algú estimat sap de què parlo: anar al funeral de la mare d’un amic és, en part, tornar a anar al de la teva mare. Et sorprens plorant per una dona a qui potser no coneixies. Plores per l’amic però també plores per la teva mare. Avui els pericos plorem per Tito però també tornem a plorar per Jarque. Avui els pericos també som culers.
