Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Aprendre a conviure amb el tedi

El dia de la marmota. La pel·lícula protagonitzada per Bill Murray ha servit sovint de metàfora per explicar la realitat de l’Espanyol. Sembla que fa uns anys que anem repetint la mateixa història: després d’una temporada amb trajectòria a ratxes -com l’any passat- o més regular -com aquest- arribem a l’últim tram de Lliga sense cap repte il·lusionant. Diumenge ve el Rayo i ja preveig que l’únic interès serà veure els diferents estils de futbol que representen Aguirre i Jémez. Confiem que la intensitat i el joc directe ens tornin a donar una alegria guanyant al futbol de toc.

Potser caldria definir “repte il·lusionant”. Al marge de la Copa -per cert, demà fa vuit anys del nostre últim i quart títol de la història-, les emocions que pot tenir l’Espanyol a final de temporada són una classificació europea o evitar el descens.

Sobre Europa caldria desfer un malentès: tot i la il·lusió que hem viscut unes generacions de pericos amb dues Copes de la UEFA tràgicament glorioses, la nostra presència en competicions europees es pot comptar gairebé amb els dits d’una mà. Per classificació en Lliga -i comptant la Copa de Fires- hi hem accedit set cops: una mitjana d’un cop cada deu anys (d’aquí poc, ja ens toca).

No hi ha res que desperti tanta passió com evitar un descens, i d’això en tenim experiències recents. Fa poc m’ho recordava un periodista -no perico- que era a Montjuïc el dia del gol de Coro: “He estat en camps on s’han guanyat Lligues i Champions: mai he vist una alegria i una emoció com la d’aquell dia”. Jo hi era i encara m’emociono quan ho recordo: la passada de Jarque, el toc de cap de Pandiani i el gol de l’heroi de Banyoles. Vaig ser molt feliç. Com ho vaig ser en aquell partit contra el Múrcia o amb la remuntada contra el Mallorca el dia que De la Peña es va tornar boig. Mai oblidaré aquells moments. Però prefereixo l’avorriment d’aquestes últimes temporades. Per això no em queixo dels pocs al·licients que tindrem les properes setmanes.

No en diguem avorriment, diguem-ne tedi. Tedi en el sentit orsià de la paraula: suspensió de pensament, suspensió d’acció. Veure com passa el temps, deixar anar algun somriure irònic, extemporani i críptic. Si tenim en compte què ens podria passar, que no ens passi res no és cap mala notícia. Això sí, sense que això s’entengui que sóc conformista. Tinc fe en el futur i tinc l’esperança que la caritat d’algun gran inversor ens tregui de la misèria.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF