Tots recordem un Joan Collet a qui, segurament massa sovint, se li escalfava la boca i s’acabava equivocant. Els periodistes sabien que, quan hi havia un mínim conflicte, acostar-li el micròfon a l’ara president era garantia de declaracions sucoses. Des que és el màxim representant del club, però, cal reconèixer que les coses han canviat. Collet gestiona bé els seus silencis i les seves paraules: si aixeca el to és perquè vol fer-ho, perquè vol que quedi clar un determinat missatge. Per aquest motiu em semblen especialment encertades i significatives les seves paraules de Sant Jordi sobre la continuïtat d’Aguirre (per cert, quin gran èxit el de la carpa de l’Espanyol!) La renovació del mexicà, com qualsevol pacte, és cosa de dos. I aquí fa mesos que donem voltes a si Aguirre sí o Aguirre no, sense preguntar-nos quins són els seus plans. Jo no tinc cap problema amb la seva proposta futbolística i sóc partidari de renovar-lo per una altra temporada. Però només si de veritat li fa il·lusió. I si té ofertes millors o ganes de descansar, cap problema: gràcies per haver-nos tret del pou, gràcies per unes fantàstiques rodes de premsa i sempre ens en quedarà el millor record.
El problema, però, és que en el futbol (com en la vida, però més) ningú vol assumir determinades responsabilitats. Em costa imaginar Aguirre acomiadant-se en una roda de premsa dient que ja no el motiva ser entrenador de l’Espanyol o que se’n va a un lloc on li pagaran més diners. De manera més o menys elegant traspassarà tota la responsabilitat al club. I Collet, que té informació o s’ho veu venir, posa la bena abans de la ferida i ens alerta: ¿algú sap si Aguirre es vol quedar?
Els casos de Kiko o Sergio són encara més exagerats. En totes les declaracions insisteixen en el seu amor al club i en la seva voluntat de quedar-se. Kiko en té tantes ganes que l’únic que queda per tancar és la quantitat de la clàusula, que el porter vol que sigui inferior a l’actual. Et declaro amor etern, estem a punt de casar-nos, però, ai!, ajorno el casament perquè no tenim clares la condicions del divorci.
No sóc un ingenu i des que, fa 36 anys, vaig superar el trauma de la marxa de Solsona, sé que el futbol és un negoci i que els jugadors es mouen, sobretot, per interessos econòmics. No ho jutjo. El que em molesta és que no assumeixin les seves decisions i que ho vulguin tot: abandonar-nos per guanyar més diners sense perdre bona part de la nostra estimació.
