16/02/2013

Una classe política 'APM?'

3 min

Segons els sondejos, la política és el tercer problema dels catalans, rere l'atur i l'economia. La classe política, en lloc d'identificar-se amb l'elit dirigent, comença a percebre's com una oligarquia preocupada pel seu estatus, una casta. ¿Fins a quin punt la realitat avala aquest discurs?

Una classe política? Si entenem classe política com un grup de certa homogeneïtat, la resposta és positiva. Un estudi editat per la politòloga Montserrat Baras sobre els assistents als congressos dels partits catalans amb dades del 2000 constatà que en tots (tret d'EUiA) hi predominaven militants d'estudis universitaris i ocupacions d'alta qualificació i que gran part dels incentius passaven "per la distribució de càrrecs orgànics".

Aquesta tendència indicaria que a Catalunya i Espanya es produiria un reclutament social dels polítics allunyat de sectors populars, com en altres països (el 1981 a França eren obrers el 3,6% dels 273 diputats socialistes). El 2012 la sociòloga Marina Subirats constatà aquest fenomen a la Barcelona metropolitana. Apuntà que en el postfranquisme alguns càrrecs electes "eren coneguts com a líders de grups socials destacats", però el gruix aviat procedí "de la classe mitjana, fossin del partit que fossin". I assenyalà que si bé "una procedència comuna no suposa la identitat dels criteris ni dels objectius", configura a la llarga "certa homogeneïtzació de les finalitats, dels estils, dels hàbits" dels polítics, i que comencen "a ser vistos com una capa diferenciada".

Afegim-hi també que certes evolucions personals vistoses com les de Ferran Mascarell (exsocialista conseller de CiU) i Enric Millo (exportaveu d'UDC al Parlament ara del PP) poden reforçar la idea que els polítics són intercanviables. En suma, tot i tenir contorns difusos, la classe política existeix.

Una casta? Tanmateix, el divorci cada cop més gran entre representants i representats fa que aquesta classe corri el risc de projectar-se com una casta ("ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, professió, etc., té un esperit d'exclusió respecte a les altres classes de la societat", segons el DIEC), amb les generalitzacions injustes que comporta. Un exparlamentari popular, Jesús López-Medel, així ho experimentà al Congrés: " Lo que veía enfrente era [...] una tribu, una casta ".

La corrupció política expandeix aquest estereotip, amb la singularitat que els mateixos partits el fomenten: la cúpula del PP suspecta de cobrar sobresous il·legals repta la del PSOE a explicar com es finança (tot insinuant que té alguna cosa per amagar) i Unió, esquitxada pel cas Pallerols, retreu a Convergència que té la seu embargada pel cas Palau. La nòmina d'afers és extensa.

Per què succeeix això? Entre altres factors, perquè les grans formacions han bandejat el principi ètic de la màxima "la dona del Cèsar no sols ha de ser honesta, sinó també semblar-ho". I s'entesten a defensar la seva integritat malgrat que abundin indicis versemblants de sobresous delictius, tràfics d'influències i relacions amb mafiosos.

Una política 'APM?'. D'aquesta forma, Artur Mas afirma que un imputat no ha de deixar el càrrec fins que "l'evidència [del delicte] sigui molt clara". Atès que evidència -tornem al DIEC- implica que "no pot donar lloc a dubtes", les pistes d'irregularitats creïbles o l'absència de tipificació penal d'actes moralment reprovables són irrellevants. Únicament és decisòria la condemna d'un tribunal, i, si no es produeix, no hi ha cap problema. El pla moral i el penal estan dissociats. A més, Xavier Trias ha declarat que "de vegades abaixar segons quin sou [de polític] comporta segons quines coses", en referència a les corruptel·les. Aquests posicionaments només poden minar la credibilitat dels dirigents polítics i assimilar-los a un club endogàmic.

Aquesta deriva ha creat un atzucac social en limitar l'agenda política a dues populars frases del programa APM? : " ¡A robar carteras! " (la corrupció) i "¡Mira las tijeras! " (les retallades), però amb el greu problema que alguns sospitosos de robar carteres exigeixen sense rubor tisorades en nom de l'austeritat. Com és obvi, amb aquest guió el programa perd tota la gràcia.

L'escenari fa plausible que s'expandeixi l'equiparació dels polítics professionals a una elit nociva i que puguin assolir un protagonisme insospitat partits i mobilitzacions de protesta. El cantautor Hördur Torfason, impulsor de la revolta cívica islandesa el 2008, resumí així aquest clima d'opinió: "La ciutadania ha d'alçar-se quan els polítics perden el rumb". Arribarem fins aquí?

stats