01/01/2016

La catalanització de la política espanyola

3 min
La catalanització de la política espanyola

HistoriadorEls comicis del 20-D han reflectit un fenomen transcendent i que ha passat relativament desapercebut: la gran catalanització que viu la política estatal, que és notòria en quatre aspectes analitzats a continuació.

La nova política irromp

El més visible de tots és la davallada dels partits tradicionals davant l’ascens dels nous. Aquesta tendència es va iniciar primer a Catalunya, amb els comicis locals del 2003 -quan van despuntar la CUP i Plataforma per Catalunya (PxC)-, i s’ha desenvolupat aquí durant més d’una dècada, arraconant sigles com les d’UDC, ICV i potser les de CDC en el seu proper congrés. El resultat ha estat que les forces emergents s’han assentat aquí de forma progressiva. Alhora, aquesta dinàmica de renovació s’ha exportat a la resta de l’Estat amb l’eclosió de formacions tan diferents com Anova, Compromís o UPyD, entre d’altres. El resultat ha estat que Espanya ha conegut igualment la irrupció de nous partits, però ho ha fet gairebé en un únic cicle electoral -el comprès entre els comicis europeus del 2014 i els locals, autonòmics i generals del 2015-, en una gran sotragada. Així, el 73% del vot captat pel PP i el PSOE en les eleccions del 2011 s’ha reduït ara al 51%. A més, l’escenari català i l’estatal mostren semblances en les dificultats per articular majories de govern, atesa la fragmentació partidista i l’existència de “línies vermelles”.

Lideratges catalans

El 20-D ha atorgat projecció estatal a dos lideratges catalans: Ada Colau i Albert Rivera. Ambdós manifesten de forma diferent el determini d’influir en la política espanyola que va ser propi del catalanisme fins que el 2012 es va disparar l’ascens de l’independentisme. Així, Rivera ha aconseguit bastir amb C’s una força estatal que té en l’origen un partit antinacionalista català. Colau, en canvi, des de l’Ajuntament de Barcelona ha apostat per conformar amb En Comú Podem una esquerra flexible i capaç de sumar federalisme i sobiranisme. Però la influència catalana al Congrés no acaba aquí. Els 17 diputats que sumen ERC (9) i DL (8) poden tenir rellevància en un Congrés fragmentat com l’actual.

El referèndum, a l’agenda

En tercer lloc, la consulta sobre la independència de Catalunya és cabdal per forjar una majoria d’esquerres estatal. I cal no negligir una dada: formalment, al Congrés hi ha 69 diputats de Podem favorables al plebiscit, que esdevenen 90 en sumar-hi els de DL i ERC (17), IU (2) i Bildu (2). A més, cal pensar que també els donaria suport el PNB (6). Això suposa 96 diputats favorables al referèndum, un 27,4% del Congrés. Aquest hemicicle suposa un gir copernicà en relació al sorgit dels comicis del 2011. I encara més si retrocedim al 2005, quan es va exposar l’anomenat pla Ibarretxe al Congrés i només va tenir 29 vots a favor (els de PNB, CiU, ERC, Eusko Alkartasuna, Nafarroa Bai i BNG). En definitiva, la consulta sobre la independència ha deixat de ser un “tema català” per agafar centralitat estatal.

Polarització territorial

Per acabar, cal tenir present que Podem reflecteix una esquerra amb un nucli fortificat a Madrid -amb 8 escons i un 20,8% del vot d’aquesta comunitat-, però amb les bases a la perifèria estatal. Catalunya n’és l’ariet, amb 12 escons (24,7% del vot) i el gran aparador amb el consistori barceloní; seguida de València, amb 9 (25%); Galícia, amb 6 (25%); el País Basc, amb 5 (26%); les Canàries, amb 3 (23,2%); les Balears, amb 2 (23,5%), i Navarra, també amb 2 (23%). Aquests 39 diputats constitueixen el pes substancial de Podem i demostren la seva capacitat de pescar en reserves de vot “nacionalistes perifèriques” i d’esquerres que abasten des d’electorat del PSOE fins al de la CUP o Bildu. El PSOE, com ha analitzat el politòleg Joan Rodríguez Teruel (Agendapublica.es, 24-12-15), presenta una sobrerepresentació de diputats del sud i corre el risc d’esdevenir un partit meridional si perd posicions a l’Espanya mediterrània i del nord.

Un pas determinant

Catalunya té una projecció decisiva en l’actual cartografia política que recorda la que va assolir fa un segle, quan també imperaven discursos “regeneracionistes” davant la crisi del sistema canovista i feia aigües el bipartidisme de liberals i conservadors. El comte de Romanones, que va ser ministre diversos cops entre 1901 i 1923, ho va expressar així: “ En mi frecuente paso por el gobierno, he aprendido que la atención de los ministros ha estado absorbida constantemente por Cataluña [...]. Durante un cuarto de siglo, los gobiernos de España han vivido pendientes de las vibraciones catalanas ”. Avui, com ahir, les temudes “vibracions catalanes” tornen a marcar el pas a l’Estat.

stats