Publicitat
Publicitat

Catalunya en l'era de l'escàndol polític

La circulació clandestina d'expedients de l'empresa de detectius Método 3 ha palesat que la política catalana ha generat un important tràfec de dossiers. De fet, hom ha al·ludit a l'existència d'un miler d'expedients sobre personalitats socials diverses, elaborats al llarg d'una dècada. Segons les dades que han transcendit, els partits haurien acumulat informació confidencial dels seus rivals sense una finalitat explícita. La finalitat possiblement seria utilitzar-los com a arma política. I tot i que ignorem si s'han utilitzat per negociar acords de sotamà i evitar que il·legalitats o corrupteles quedessin impunes, aquesta eventualitat és molt plausible.

En general, l'afer ha sobtat l'opinió pública perquè l'ús de dossiers ha estat percebut aquí tradicionalment com una cosa pròpia de les envitricollades lluites polítiques i mediàtiques de Madrid. Ara, però, sabem que també s'ha produït a Catalunya i l'episodi no és menor, en la mesura que comporta un canvi polític qualitatiu.

L'era de l'escàndol. En efecte, el cas marca la irrupció de la cultura de l'escàndol a Catalunya. Seguint el sociòleg John B. Thompson a El escándalo político (2000), assistim a un procés caracteritzat perquè els escàndols esdevenen fenòmens mediàtics, i reflecteixen canvis de gran abast. Aquests canvis " incluyen el declive de la política ideológica, con sus lealtades de clase a los partidos políticos y su énfasis en la existencia de diferencias y conflictos ideológicos; el crecimiento de lo que se ha llamado la política de la confianza, con su acento en [...] la credibilidad [...] de los dirigentes que ostentan un cargo o [...] aspiran a ocuparlo; los cambios en la cultura del periodismo; y la creciente presencia de los mecanismos legales en la vida política ". Així, per Thompson els escàndols adquireixen " un nuevo significado como pruebas de credibilidad " dels partits, cosa que té conseqüències múltiples. Algunes són positives (com cridar l'atenció sobre la corrupció) i d'altres preocupants, atès que quan l'escàndol s'expandeix entra en un estadi superior, ja que genera una investigació judicial i parlamentària que comporta processar i empresonar líders polítics.

Aleshores, assenyala el també sociòleg Manuel Castells a La era de la información (2003), " los jueces, fiscales y miembros de las comisiones de investigación entran en una relación simbiótica con los medios de comunicación. [...] Juntos, luchan por la democracia y un gobierno transparente, controlan los excesos de los políticos y, en definitiva, sacan el poder del proceso político, difundiéndolo en la sociedad. Al hacerlo, también pueden deslegitimar a los partidos, a los políticos y, en última instancia, a la democracia en su encarnación actual ". En aquest sentit, conclou que durant l'última legislatura de Felipe González (1993-1996), els escàndols -erigits en fenòmens mediàtics- " transformaron la política española para siempre, situándola preferentemente en el ámbito de los medios de comunicación ".

Cap a la italianització. Actualment aquest procés esdevé intens a Madrid (amb els casos Bárcenas i Urdangarin) i a Catalunya ha irromput en una conjuntura complexa: el seu sistema polític està desballestat i cau en picat la credibilitat dels grans partits. Aquest escenari dibuixa una italianització en diversos vessants: erosió cada cop més elevada de les grans formacions i irrupció d'altres de noves, instauració d'una inestabilitat política estructural i confusió entre l'esfera política i la de la crònica negra.

És versemblant pensar que aviat aflorarà informació "sensible" dels partits procedent tant de Método 3 com dels processos judicials. La celebració de la consulta sobiranista es complicarà si cristal·litza aquest panorama, en la mesura que requereix consensos amplis quan tendiran a esquerdar-se. En un context de soroll mediàtic i embolics judicials constants que esquitxin les grans formacions, el plebiscit -perdut en aquest batibull- pot deixar de ser una fita i convertir-se en un horitzó: una línia imaginària que s'allunya a mesura que ens hi apropem.

En tot cas, és inqüestionable que a Catalunya fan eclosió unes coordinades polítiques noves: les de l'escàndol polític. Això crea una paradoxa inesperada, ja que mentre les divergències ideològiques entre Madrid i Barcelona s'engrandeixen, la manera de fer política cada cop és més homogènia perquè gira al voltant de l'escàndol i el que comporta: la seva judicialització i una agenda marcada pels mitjans de comunicació.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF