13/07/2017

‘Viva España manque pierda’ / No m’ho esperava de vosaltres

3 min

‘Viva España manque pierda’

Artur Mas va començar el dimecres etzibant miquels a tort i a dret a González, Aznar i Zapatero en l’entrevista que li va fer Esther Vera, i va acabar el dia a la primera festa d’estiu del PDECat. L’acte per a convençuts i amics del partit es va muntar al Castell de Rubí. Als mitjans de comunicació, com passa massa sovint en aquests casos, només se’ls va deixar entrar per a quatre fotografies inicials, dues imatges de recurs i bona nit i tapa’t. Lògicament, quan d’un lloc te’n fan fora o no t’hi deixen passar t’agafen més ganes de saber què s’hi cou. Atès que per deu euros et garantien sopar i música, era fàcil entrar-hi. A l’hora dels discursos, Artur Mas va insistir que era el moment de la unitat dels sobiranistes i que vindrien mal dades. També a nivell de partit va ressaltar que calia estar junts en aquestes hores importants.

Mentre la festa feia el seu curs, una veu masculina des de fora el castell es dedicava a cridar consignes unionistes. A vegades en positiu, a vegades més insultants. A estones se l’entenia i d’altres no tant però, en qualsevol cas, no deixava de ser un corcó fora d’escena. En un moment de l’argumentació de Mas, l’home va trobar el punt i a part just en la respiració de l’expresident per cridar un “Viva España ”, ben col·locat, que va sentir tothom. La resposta de Mas, immediata, va ser: “ Manque pierda ”. Es va guanyar, de bon tros, l’ovació de la nit. Certament, el pim-pam en la resposta, dit per acte reflex i apel·lant al cèlebre eslògan del Betis, va ser ocurrent i simpàtic. Ni en un guió preparat haurien trobat un gir tan rodó. Va semblar, fins i tot, que ell es quedava parat del seu propi gag. Per la seva rapidesa d’enginy, a alguns assistents els va semblar que no era la primera vegada a la vida que feia aquell acudit. O potser no era cap broma.

No m’ho esperava de vosaltres

Pablo Iglesias ens ha deixat clar que si fos català no aniria a votar al referèndum de l’1 d’octubre. Cap sorpresa per part d’un personatge que, en un tres i no res, ha passat de ser un líder espontani a viure del càlcul polític i intentar, a tota hora, el funambulisme discursiu per no prendre mal. Com que no esperava gaire més d’ell, no he tingut cap decepció. Sí que, en canvi, porto set anys seguits astorat pel silenci absolut de la intel·lectualitat espanyola. On són les actrius, els directors de cinema, els escriptors, les periodistes i artistes d’esquerres per dir que tenim dret a decidir? Quins contractes temen perdre si piulen el que pensen? O és que potser no pensen que els catalans tinguem els mateixos drets que els escocesos?

Sí, d’acord, un matí a RAC1 Javier Bardem va dir que era fonamental que una població pogués decidir el seu futur. I va afegir una segona frase (“ Me parece que si una mayoría, como son las elecciones en democracia, dice que sí, habrá que apechugar con eso”) per la qual li van caure tota mena de garrotades mediàtiques des de la caverna. La flor de Bardem no fa estiu. No es tracta de passar llista. I segurament trobaríem, en cada disciplina, algunes excepcions que confirmarien la regla. Queda clar, però, que la nostra causa no és la seva. Ho va ser l’Iraq, ho va ser l’IVA cultural... Però el futur de Catalunya i la gran crisi d’Espanya dels últims quaranta anys els fan tanta nosa que han decidit mirar cap a una altra banda, amb una impensada complicitat amb l’estratagema del Partit Popular. Com dirien ells, “quien calla otorga”. Cadascú és lliure de mullar-se per allò que el motivi i li vingui de gust. Només faltaria. Jo també puc dir, per la mateixa regla, que m’esperava més d’ells. Encara que desitgessin que el no del referèndum guanyés per golejada.

stats