Una definició de corrupció / La foto de l’estiu
Una definició de corrupció
Sir Antony Jay, creador de la sèrie britànica Sí, ministre, ha mort aquest mes d’agost. Vam llegir la necrològica just en els dies en què Ciutadans i PP es reunien a totes hores per arribar a un acord d’investidura. La situació més hilarant de l’estiu -i que si se’ls hagués acudit als guionistes de la sèrie de la BBC hauria inspirat diàlegs molt esmolats- van ser els dos dies en què, durant la ronda de negociacions a Madrid, els dos partits s’encallaven en un punt: què vol dir corrupció? Tan fàcil com hauria estat agafar el diccionari per resseguir la definició amb el dit i poder desempatar... Però no, allà reunits, amb papers, cinisme i ampolles d’aigua, uns es van embolicar amb retòriques vagues, tàctica habitual dels populars per escapolir-se de l’escomesa, i els altres van fer allò que tant dominen: funambulisme polític gràcies a una oratòria innata que els permet defensar una cosa, i la contrària, en un tancar i obrir d’ulls.
El primer punt de l’acord -la separació immediata de qualsevol càrrec públic a qui haguessin imputat formalment per delictes de corrupció política- hauria estat, per si sol, un magnífic guió del Sí, ministre. Veuríem com un Fernández Díaz de torn i uns fiscals de confiança farien mans i mànigues perquè no imputessin mai, ni per error, ningú del seu entorn. I l’espectador, a casa, vinga riure.
Finalment, però, els sis paràgrafs del pacte contra la corrupció han quedat en paper mullat. Igual que els 150 punts d’acord que havien signat Rajoy i un cofoi Rivera. Però que per uns dies poguéssim pensar que el PP abanderava un pacte contra la corrupció com aquest, em recordava aquella història on acabaven contractant l’assassí per practicar les autòpsies.
La foto de l’estiu
Cadascú té la seva. A l’estiu sovint trobem el moment per retratar un instant de felicitat amb la família, un sopar amb amics, un paisatge de postal, o una selfie davant d’un monument de capital europea... Hi ha altres fotos d’agost que hem pogut compartir tots i que han servit per a les sobretaules de cafè i mandra. La cama partida en tres del gimnasta francès a Rio, el nen sirià rescatat de la guerra, les cases ensorrades d’Amatrice, la festassa a ca la Pilar Rahola, les tres medalles del Bolt, el Messi tenyit de ros o l’encaixada per Espanya de Rajoy i Rivera. La meva foto de l’estiu, en canvi, encara no l’he pogut veure ni jo.
La Diputació m’envia una carta dient que el primer d’agost, a les dotze del migdia, el meu cotxe va entrar en una rotonda de Vilanova i la Geltrú a 63 quilòmetres per hora. Ara he d’identificar-me com a conductor del vehicle -no em cal veure la foto per reconèixer que era jo- i pagar 100 euros de multa per una infracció que lamento. Si m’afanyo a abonar-la, em sortirà per 50. Després, em pregunto quina multa li han enviat a Luis Bárcenas per aparcar a la plaça reservada als minusvàlids a la Vall d’Aran. Ell ho fa sense vergonya, gairebé per costum, davant de les càmeres de televisió i es queda tan ample. No em fa perdre la son si li ha arribat la notificació, si pagarà o no els 200 euros o si li trauran cap punt del carnet. M’indigna la manera de fer de la gent que trepitja fort, que s’ho salten tot i se’ls en fot tothom, per més invalidesa que tinguin. Ells, sempre a la seva, peti qui peti. M’empipen els barruts que, malgrat tot, continuen anant per la vida com si fossin intocables. I, el que més em reca, és que potser ho són.
