Amo de les seves paraules / Esclaus de les seves declaracions
Amo de les seves paraules
Josep Pla ha estat una figura tan fonamental per a la nostra literatura que, trenta-sis anys després de la seva mort, encara surten llibres, d’ell o sobre ell, que fan soroll. Els addictes a l’autor de Llofriu estem d’enhorabona perquè tenim, per marxar de vacances, La censura invisible de Josep Pla. Quan en tornem ja s’ha anunciat que es publicarà Fer-se totes les il·lusions possibles per començar el curs amb una distracció amena que ens torni a la rutina. Sobre aquestes notes disperses de Pla fetes durant els anys seixanta ja ens vagarà de parlar-ne quan les hàgim llegides. Del que sí que ja hem fullejat amb devoció, aquestes cartes que durant quaranta anys es van enviar Pla i el seu editor Vergés, en destaquen dues coses. D’una banda, aquestes cartes trencarien el mite que Josep Pla va reescriure El quadern gris durant cinquanta anys fins a la seva publicació, el 1966.
Aquestes converses epistolars entre Pla i Vergés desmuntarien, en part, la tesi i ens tornarien a l’origen: El quadern gris com un dietari de joventut que, després, amb els anys, va ser retocat, reescrit i tunejat per ell mateix molt menys del que ens han demostrat els estudiosos de Pla. La polèmica està servida. Del llibre me n’ha interessat més la part política, la manera com la premsa espanyola, per tal de “descatalunyitzar Catalunya”, ha tendit a “espanyolitzar Pla”. S’explica com se l’etiqueta de botifler per aconseguir aquest propòsit. Josep C. Vergés -el fill de l’editor- ens posa el focus en algunes frases que rebatrien aquest argument i, alhora, sap subratllar allò que Pla s’estimava més no escriure. Aristòtil, si ningú no m’ho rebat, hauria estat el primer a advertir-nos que les persones són amos dels seus silencis i esclaus de les seves paraules. Ni Pla no se n’escapa.
Esclaus de les seves declaracions
Dani Ceballos, futbolista del Betis, va ser presentat ahir com a jugador del Madrid. El Barça, aquest estiu, també l’ha intentat contractar tot i les seves piulades, gairebé delictives, del 2014. Arran de la final de Copa en què els seguidors del Barça i l’Athletic Club vam escridassar el rei i l’himne d’Espanya, Ceballos va desitjar que caigués una bomba a l’estadi i matés tots els gossos catalans i biscaïns. Tal qual. Ceballos va al·legar joventut i haver-se contaminat de l’entorn.
TV3 ha fitxat Nuria Roca per al programa dels migdies a partir de setembre. No fa gaire els seus editorials a la ràdio Melodía FM servien per dir que les persones jutjades pel 9-N “representen el paper de víctimes amb una solvència digna d’Oscar”, i que a TV3 només existeix una direcció política a les tertúlies i informacions. Ella serà la demostració fefaent que no és així. A Interior, després del nomenament de Joaquim Forn com a conseller i de la dimissió d’Albert Batlle com a director de la Policia, també hi ha hagut rebombori per les piulades del seu substitut. Pere Soler, que mai devia pensar que el nomenarien per a un càrrec tan rellevant -i menys encara en un moment tan pelut-, va publicar allò de: “Espero que ens anem ja [sic], perquè em feu pena tots els espanyols”.
Comptat i debatut, Ceballos no jugarà al Barça, no pels seus tuits sinó perquè el Madrid li ha pagat més diners. Nuria Roca presentarà els migdies a TV3 i Pere Soler ja dirigeix els Mossos. I aquí no passa res. Els estirabots no només no tenen conseqüències sinó que, segons com, sembla que es premiïn. Mal exemple per a les generacions que ens empenyen. Ja podem anar dient als més joves que vagin amb compte amb el que pengen a Facebook i el que escriuen a Twitter que potser, d’aquí uns anys, no els voldran agafar en una feina.
