El nou Poblenou / El foment de l'enganyifa
El nou Poblenou
Barcelona no deixa de crear, constantment, nous racons que cal conèixer, trepitjar i retratar. Al 22@, la barreja entre el passat industrial i els nous edificis no deixa de sorprendre, agradablement, a cada cantonada. L'edifici de la Pompeu Fabra, allà on ara estudien els futurs periodistes, als peus del modern edifici de Mediapro perquè sàpiguen el pa que s'hi dóna, és un exemple de contrast i reforma ben aconseguida. La nova seu de Bassat-Ogilvy, al costat d'una xemeneia que ja no respira, un altre. La meva recomanació, però, de tota la zona de Diagonal en avall, més enllà de les Glòries, és visitar Can Framis, el museu de pintura contemporània de la Fundació Vila Casas. L'antiga fàbrica de llana ha sabut conjuminar, amb gust, tacte i harmonia, les velles naus vuitcentistes amb un edifici nou, de pedra freda. Si l'arquitectura i l'entorn fascinen, el millor és la col·lecció d'art modern que hi ha a dins.
Antoni Vila Casas, un dels sèniors més cultes, elegants i bons conversadors del país, ha invertit en art per gaudir de cada quadre que compra. No vol especular amb els valors que pugen i baixen. Els diners ja els ha fet en la indústria farmacèutica Prodesfarma (i després a l'imperi Almirall-Prodesfarma), molt abans que la monja Forcades es convertís en mediàtica i ens volgués posar a tots la por al cos. Vila Casas, ara, ens guareix socialment amb art, sensibilitat i mecenatge, ja sigui a Torroella, Palafrugell o en aquest singularíssim espai de pintura del Poblenou. Al museu -una passejada tranquil·la, eclèctica, que potser no arriba als cinquanta quadres- s'hi veu la voluntat de demostrar el talent dels artistes catalans dels últims cinquanta anys. De Tàpies a Viladecans, de Ràfols-Casamada a les Meninas, sempre efectives, d'Alfons Alzamora.
El Foment de l'enganyifa
José Blanco és aquell ministre a qui, en una entrevista com a portaveu del govern, li van demanar com havia anat la reunió entre Zapatero i Montilla d'aquell matí i va dir que molt bé. Hores després, es va saber que la reunió que tan positivament havia valorat el ministre s'havia suspès a última hora i no s'havia celebrat. Aquesta anècdota demostra la capacitat d'un triler de la política que, a base de dir a tothom el que vol sentir, ha arribat a creure's que és un personatge important. Ara mateix, a l'hora de la veritat, quan la UE ha de decidir sobre una obra fonamental per al segle XXI com és el corredor ferroviari del Mediterrani, la línia de tren de mercaderies que enllaci Algesires-València-Barcelona fins a Hamburg - Estocolm-Sant Petersburg, José Blanco se'ns torna a rifar. Després d'haver assegurat que "s'havia de corregir l'error històric de l'oblit del Corredor Mediterrani", després d'haver presentat l'estudi tècnic a Europa, ara no vol descontentar ningú i assegura que l'executiu espanyol, a Brussel·les, defensarà els cinc possibles corredors espanyols. És una bestiesa monumental. Però, això sí, gallecs, càntabres, extremenys, castellans, madrilenys i bascos no es podran sentir agreujats, en època d'eleccions, per l'única petició lògica en termes econòmics: la d'unir el nord d'Àfrica amb Europa per Andalusia, Múrcia, València i -ai las- Catalunya. El 50% del PIB, el 60% de les exportacions i el 80% del trànsit de contenidors justifiquen que el tren passi per la zona de més economia productiva. La resta és condemnar Espanya. Com va dir Germà Bel, far i seny: "Fer passar les mercaderies pel centre de l'Estat és pura ideologia". No té cap sentit econòmic. Però això, en les absoltes del govern de Zapatero, és pura redundància.
