31/07/2017

La gent normal no escriu novel·les

3 min
La gent normal no escriu novel·les

En el vol de Frankfurt a Londres-Heathrow, la Caitlin es va submergir en la lectura d’un dels tres autors que havia contractat a la Fira. Abans que l’avió s’enlairés ja s’havia tret les sabates. Era, en tota una setmana, el seu primer moment de descompressió. Durant quatre dies havia tingut la sensació d’haver sigut un gra de sorra en un desert de llibres. Reunions, representants, cafès, brogit, un entrepà a peu dret a l’Agents Center, un ibuprofèn per anar tirant, gent que t’explica històries a preu fet, uns que et donen dossiers i d’altres que t’asseguren que el seu llibre és el més interessant. La Fira d’octubre era això. D’entrada, davant el vertigen de decidir-se per un autor o apostar per un altre, no es comprometia amb ningú. “Ja en parlarem més endavant”. Ho deia amb decisió, per infondre respecte. Agafava targetes, a tort i a dret, i ella, de tant en tant, en repartia alguna on hi posava “Editora de Faber&Faber”. En realitat hi hauria d’haver escrit “Caitlin Brown, meitat talent meitat intuïció”. Com a responsable de la col·lecció True Life (no-ficció periodística, de Truman Capote a Gay Talese) només s’asseia a parlar amb els agents literaris amb qui ja li havien arreglat una cita. En les setmanes prèvies a Frankfurt, els scouts estrangers ja li havien esbrossat el camí. Al vespre la jornada acabava al Jasper’s, cuina francesa a l’altra banda del riu, al barri de Sachsenhausen. Aquell dijous van beure i van riure amb el responsable dels drets internacionals d’una editorial italiana, amb un editor portuguès molt charmant i una agent de Barcelona que viatjava amb el seu ajudant júnior. Més o menys, els de cada any. Van menjar, més o menys, el de sempre. Ningú no deia, en cap cas, què havia contractat.

De les tres obres que s’emportava cap a casa, la Caitlin va voler començar per l’aposta més arriscada. Eren les memòries de Yarmo, un desconegut pintor de carrer ucraïnès que només havia sigut notícia, durant pocs dies, per les seves performances antisistema. Era un artista que, de jove, havia sorprès tothom fent grafitis gegants en edificis que simbolitzaven el capitalisme més aberrant. Anatoli Yarmolekno havia començat pintant la façana de la fàbrica de Nike a Portland i va acabar la seva obra a Wall Street, la nit que el van detenir amb l’esprai a la mà. Les setmanes que l’artista-activista es va estar a la presó, les havia aprofitat per escriure a tot estrop un llibre sobre la seva experiència. Yarmo sostenia -sempre en frases molt curtes, “escopinades”, en deia ell- que l’art contemporani ha de ser enigma i provocació. I quan no és ni una cosa ni l’altra deixa de ser art. Assegurava, en altres escopinades, que la gent normal ni escriu, ni pinta, ni compon, ni fa cinema, ni fa coses d’aquestes. Aquelles memòries precipitades -publicades només en francès fins a aquell moment- s’havien titulat La gent normal no escriu novel·les. A la Caitlin li semblava un bon títol i una gran història. L’art era l’excusa. El tema era la indiferència. La manera com la creació artística només existeix quan algú altre la mira.

Va tancar el llibre i, fins que les rodes van tocar a terra, va posar-se els auriculars per escoltar Brahms. Considerava que ningú com ell havia expressat l’ànima humana.

stats