29/06/2017

I si la culpa no fos dels turistes? / Uns ‘skaters’ a la Via Augusta

3 min
I si la culpa no fos dels turistes? / Uns ‘skaters’ a la Via Augusta

Un hoteler de Barcelona em va assegurar, quan la crisi ja deia passi-ho bé, que “amb el turisme ens ha tocat la loteria”. Aquests dies, en canvi, hem vist pintades, al centre de Barcelona, de “ Tourists go home ”. Entre les dues afirmacions trobaríem, potser, el punt d’equilibri. No faré ara un inventari dels beneficis econòmics que té per a la ciutat ni un llistat de les pegues de la massificació, els sorolls, la brutícia i el formiguer de pisos il·legals que cada dia són notícia i mai per una bona causa. Barcelona és, dels Jocs Olímpics ençà, una destinació de moda. És una ciutat llaminera pel mar, pel clima i per la imbatible triple G: Gaudí, Gòtic i gastronomia. Per tant, ens hem d’acostumar a conviure amb glopades de viatjants de tota estofa. Els maleducats, els que orinen al carrer i els baladrers de matinada, però, no són una exclusiva dels estrangers. Dilluns passat els qui van anar a la Biblioteca de Catalunya per gaudir de Joan B. Culla i Sánchez Piñol presentant el tercer número de la magnífica revista El Món d’Ahir van arribar esfereïts de la porqueria que havien vist i ensumat des del carrer Hospital fins al pati on es feia l’acte. Pixum humà, caques de gos, plantes seques, la sorra bruta, brams de persones amb síndrome d’abstinència... És el dia a dia dels Jardins Rubió i Lluch. Els estudiants de l’Escola Massana saben que aquest panorama no ve d’ara. La deixadesa en el que seria un dels racons més bonics de la ciutat ja és norma, pel cap baix, des de fa una dècada. Els turistes ja no gosen ni passar-hi.

La revista que dirigeix el Toni Soler planteja, aquest mes, un debat molt interessant sobre les ucronies. En aquest divertit joc dels what if, jo em pregunto: què seria de Barcelona -i de Catalunya- si no fos un pol d’atracció turística?

No sé si és una moda però, en dos dies, he viscut dos casos molt similars. Dimarts, a mig matí, anant en cotxe per la Via Augusta, de sortida de Barcelona, dos joves amb un skate -cadascú el seu- anaven fent via pel centre del carrer. Tres carrils d’anada, tres carrils de baixada i, allà al mig, ells dos avançant a tothom per sobre de la doble línia continua. Sense casc i sense respectar, tampoc, el color dels semàfors. Es dedicaven a desafiar els cotxes que els venien de cara, entrant a la ciutat. S’ha de dir que eren molt hàbils en les ziga-zagues a l’hora d’esquivar cotxes, i que en cap moment no va semblar haver-hi cap sensació de risc fins que els vaig perdre de vista, carrer Vergós enllà. No feia ni vint-i-quatre hores que, dilluns al vespre, havia vist una escena similar a la rotonda de Can Cadena, la centrifugadora del trànsit que et mena cap a Valldoreix o Sant Cugat. En aquesta ocasió eren quatre nois -de menys de 18 anys i sense casc- que arribaven a la rotonda venint de la rambla Verdaguer, circulant pel mig de la calçada com si fossin un vehicle més. Com ho faria un cotxe, una moto o fins i tot una bicicleta. La diferència és que els quatre skaters en cap moment van respectar el cediu el pas i, jugant-se la vida, van entrar al tortell. I, tan greu com això, van obligar a fer una frenada brusca el cotxe que venia des de la Floresta. No se’n va menjar un per la perícia del conductor o perquè el tercer noi va saltar de la planxa cap a la vorera, amb un ensurt al cos que no va semblar preocupar-lo. Encara van enfotre’s de qui, amb un cop de clàxon, els va renyar de tanta imprudència. Van riure i li van fer la figa. Entenc que fa bon temps, que han acabat el curs, que patinen com els àngels i que és un joc de carrer. Però és massa arriscat. Qualsevol patinada pot ser letal.

stats