Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Les costellades de Martino

Ahir, en la roda de premsa de la vigília d'un partit de Champions, l'entrenador del Barça, el paracaigudista Martino, va mostrar-se sorprès que dilluns hagués muntat " un asado " amb els seus jugadors -amb qui va passar dues hores agradables a la Ciutat Esportiva- i que això hagués tingut tanta repercussió. Repercussió és un eufemisme per dir soroll o, més aviat, crítica . Jo mateix em vaig trobar, en una tertúlia a RAC1, raonant amb un cert abrandament que no entenia que el Tata muntés una costellada per generar bon ambient amb els jugadors i se n'anés a seure en una taula amb els seus ajudants argentins de tota la vida. "Si aquests ja els té molt vistos…" Un altre va reblar que les vaques sagrades s'havien blindat, totes juntes, en una mateixa taula. També vam dir que un festival de carn vermella com aquella no era el més adequat per a la nutrició dels futbolistes. En una altra emissora vaig sentir que d'aquesta costellada en deien " un paripé ", que no servia de res i que les trobades útils són les que munten els jugadors, a soles, fora del club. I, suposo, sense l'entrenador. Potser sí que en fem un gra massa. De fet, si avui punxéssim amb el Celtic (quan penses que un empat és bo, sovint acabes llepant) encara podríem argumentar que la costellada hi té alguna culpa.

El ressò d'un club gran

La roda de premsa va continuar, com és habitual, entre les preguntes futbolístiques i l'intent de fer-li dir, a l'entrenador argentí, que aquí som uns rarets i que les interpretacions són " siempre negatifo, nunca positifo ". Un company periodista, per exemple, li va preguntar al Tata què en pensava d'haver arribat a un club tan complicat i recargolat. Pilotes fora. Martino -que tomba, que gira- va saber dir que és lògic que tot el que passa en un dels clubs més grans del món tingui un gran ressò. I, aleshores, ell mateix va tornar a treure la costellada: " Comés un asado con tus jugadores y la noticia sale en la India ".

No sé què passa en l'entorn del Liverpool, del Bayern o de Boca Juniors. Suposo que com més gran és el club més exigent és el seu entorn. En qualsevol cas, això és el Barça i som així. Si amb l'anècdota som tan primmirats, què no hem de dir sobre l'estil, la tàctica o el resultat, que, a sobre, no sempre van a l'hora?

Per alguna cosa deu ser que els fundadors del Barça van decidir dibuixar un escut que era una olla de grills. No va ser una maledicció. Va ser una premonició. Però entre discussions i gols, que bé que ens ho passem. Particularment, no conec una distracció millor. I avui hi ha partit, a tres quarts de nou.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT