Vida dels Giovanni
Mai no havia fet vacances a l’estiu, en Giovanni Montella. Ni el seu avi ni el seu pare no n’havien tingut mai. Entre finals de maig i mitjan setembre, ni el Giovanni avi, ni el Giovanni fill no s’havien agafat mai una setmana per a ells. Ell, l’únic net de l’únic fill, va mantenir-se fidel als costums. Al capdavall, havia après a muntar-s’ho segons veia que feien les dues persones que més admirava: treballar cada dia, moltes hores, en els mesos que el sol s’allargava fins més tard. No s’havia plantejat mai si estava escrit en el mapa genètic, si era tradició familiar o, al capdavall, totes les generacions dels Montella sabien que el negoci és el negoci i cal aprofitar la temporada alta fins a l’última lira, abans que es converteixin en euros, que ningú sap del cert com anirà el canvi de moneda, la inflació, la devaluació i tota la pesca. En aquella ocasió, però, en Giovanni notava que necessitava fugir, canviar de continent i veure edificis moderns. Li venia de gust alçar el cap i veure gratacels. Tip de tot, necessitava anar-se’n del lloc on tothom vol anar. Per una vegada, cansat de disfressar-se i de formar part d’un decorat en quatre dimensions, volia ser ell l’espectador del món. Un divendres a mitja tarda, després d’un servei de dues hores per a uns nuvis japonesos que li havien insistit que cantés, va lligar la góndola, la va tapar amb una lona a prova de tot i va desar el rem a casa. En Giovanni, i una família que no se’n sabia avenir, van anar a una agència de viatges i van comprar els bitllets per anar a Dallas, Amèrica, aquell mateix diumenge, fent escala on calgués.
En posar els peus a Texas, el Giovanni Montella va comprar tres barrets de cowboy a la primera botiga de souvenirs que va trobar. Un per a ell, un per a la seva dona i un, més acolorit, per a la seva filla Giovanna. El termòmetre, a finals de juliol, no baixava de trenta-cinc graus a l’ombra. Mai no haurien dit que al centre dels Estats Units poguessin trobar una ciutat tan humida com Venècia. La primera parada va ser el Bank of America Plaza. Van alçar el coll per veure l’edifici més alt de la ciutat. Segons la guia turística, en tot el país només hi havia vint gratacels més alts que aquell. S’hi van fer fotos contrapicades. La Giovanna s’ajupia, posava la càmera a l’altura dels turmells i, a través del visor, mirava de no escapçar els seus pares amb la imponent construcció de vidre de fons. En entrar a Houston Street, l’autobús va convidar els turistes a continuar la ruta a peu fins a la plaça Dealey. Els Montella van fer tot el recorregut del cotxe de John Fitzgerald Kennedy i, quan van ser al monticle de gespa on algú va obrir un paraigua el novembre de l’assassinat, van demanar que els retratessin tots tres junts. L’endemà, els Montella van apuntar-se a l’excursió fins a Southfork, per veure la casa dels Ewing. També es van retratar a la piscina del JR i li van haver d’explicar a la Giovanna per què els dolents de la tele sovint ens cauen tan bé.
De tornada a casa, el Giovanni va penjar l’imant de la Sue Ellen a la nevera, va destapar la góndola i, tot i el jet lag que l’emboirava, es va trobar cantussejant “ O sole mio ” a mitja veu.
