21/10/2011

Sang, suor i llàgrimes / Esforç, crèdit i optimisme

3 min
Churchill va destacar pel seu carisma.

Sang, suor i llàgrimes

Després que la Unió Europea decidís repartir corredors per a tothom, van arribar les reaccions. Totes previsibles. Sembla que tots els trams hagin guanyat quan, en realitat, fa l'efecte que Europa ha diluït la decisió, s'ha tret les puces de sobre passant la responsabilitat a l'Estat perquè decideixi i prioritzi i, finalment, com deia ahir en aquest diari el catedràtic Mateu Turró, l'anunci de la Comissió Europea és paper mullat. De les reaccions polítiques, em quedo amb la del conseller Recoder que, a l'espera que esdevingui tan eficient com va ser com a alcalde de Sant Cugat, li he sentit a dir en tres ocasions que el corredor ferroviari mediterrani s'ha aconseguit amb "sang, suor i llàgrimes" . Suor sí, sobretot per part de la societat civil, encapçalada pel lobi del Ferrmed que ha liderat, amb molta mà esquerra, Joan Amorós. Tots plegats, i sense menystenir la pressió política catalana, han treballat de valent, però la referència a la sang i a les llàgrimes em sembla francament exagerada. Aquesta és l'ocasió per dir que Winston Churchill mai va dir exactament aquesta frase. Ell, acabat de nomenar primer ministre, i abans de les grans batalles de la Segona Guerra Mundial, es va dirigir a la Cambra dels Comuns per dir: "No tinc res més a oferir que sang, esforç, llàgrimes i suor". Curiosament l'esforç sempre ha caigut de la cita i l'ordre, potser per qüestions cacofòniques, ha posat les llàgrimes al final, potser per emfasitzar més el drama.

La frase per a la història, però, tampoc no és de Churchill. La sentència l'hauria dit Giuseppe Garibaldi quan el 1849 va aplegar les forces revolucionàries a Roma. Anys més tard, Theodore Roosevelt ja hauria citat Garibaldi molt abans que Churchill i Recoder empressin una de les frases més efectives de la història.

Esforç, crèdit i optimisme

Caldrà sang, esforç, llàgrimes i suor -no necessàriament per aquest ordre- per superar aquesta crisi que ens aclapara i que s'està convertint en monotema. Però ens en sortirem.

Hi ha una dada per a l'optimisme: "Mai, en tota la història, no s'ha arribat a l'apocalipsi econòmica". M'ho deia la setmana passada un veterà professor d'Esade que m'insistia, això sí, que cal tornar a redimensionar les coses, passar amb menys i saber que, de sacrificis, n'hi ha per estona. Es tracta d'aparcar, per sempre més, l'"Estat del malbaratament", en una bona definició de Juan Roig, l'amo de Mercadona. Ahir llegia, per exemple, què va passar als Estats Units després del cataclisme econòmic del 1929. L'índex Dow Jones de la borsa de Nova York va trigar trenta anys -trenta!- a tornar als nivells d'abans de la Gran Depressió. Wall Street només és un indicador, i la situació econòmica d'un país és molt més que la fluctuació del parquet, però és significatiu que un país que va fer la gran revifada econòmica amb la Segona Guerra Mundial i que semblava que als anys 50 lligaven els gossos amb llonganisses no recuperessin els índexs borsaris fins a finals dels 50. Aquí i ara, perquè es reactivi el consum i, per tant, la producció i, per tant, la recuperació del mercat laboral, els experts coincideixen que hi ha una recepta bàsica: que els bancs i caixes tornin a deixar diners a la gent i a les empreses perquè puguin respirar. És pervers que, amb la quantitat de milers de milions que se'ls ha injectat per salvar-los la pell, continuïn ofegant la societat i la indústria del país i donant diners només als que ja en tenen. Una vegada més, et deixen el paraigua quan surt el sol. Ens en sortirem, sí, però amb crèdit, amb optimisme i, sobretot, amb permís de Moody's, esclar.

stats