Sakura, flor de cirerer
La Sakura rumiava el paisatge durant setmanes. En triava un, hi anava, plantava el cavallet i, en una tauleta auxiliar que li arribava al maluc, obria el maletí de pintures, pinzells i espàtules. Desplegat l’armament, es disposava a començar l’obra. No en marxaria fins que acabés. Mai menys de vuit hores. Mai més de vint. Des de feia cinc anys, pintava i venia. En tenia prou per viure, comprar teles de 70 x 50 i el material necessari per continuar pintant i que no s’aturés mai la roda. La Sakura -flor de cirerer-, amb l’experiència que li donava quadre rere quadre fins a una mitjana de vint al mes, havia agafat un mètode. Se situava davant del santuari d’Itsukushima o triava un punt de vista sobre la Carretera del Cel de Kyushu o decidia retratar els blaus mai vistos de les oblidades platges de l’illa de Kohamajima i, aleshores, començava el seu ritual. Primer observava els detalls. La teulada de la porta del santuari, posem per cas. I, a partir d’aquí, organitzava les dades com si fes una redacció. En comptes d’escriure, pintava la realitat com la veia. No representava, evocava. Del pla general a allò més particular. Del primer pla al fons. D’esquerra a dreta i es deixava anar. I, després d’unes hores, quan a la tela ja no hi apareixia el blanc per enlloc, la Sakura hi posava l’ànima. Era el moment d’allunyar-se del cavallet, respirar fondo, encendre una cigarreta, contemplar el paisatge amb un ull, mirar la seva tela amb l’altre i, tot d’una, amb un rampell que mai durava més de deu minuts, expressar la impressió que li suggeria el paisatge. De cop i volta, sorgia l’art brut, l’atròfia del paisatge, el costat fosc de la vida. A vegades esquinçava la serenitat del santuari, o escopia misteris en la carretera que s’escapava pel damunt dels núvols o vomitava la melangia d’unes aigües turqueses que odiava que fossin tan tranquil·les. No hi havia dia que, després de deformar la realitat, la Sakura no acabés extasiada. Sabia que l’art era una malaltia com una altra. I havia descobert que, si una obra es venia, deien que era art. Si no, un bunyol. Ella, comptable de formació, quinze anys quadrant actius i passius en una fàbrica de mitjons als afores de Tòquio, havia decidit deixar-ho tot i posar-se a pintar quan va llegir una biografia de Van Gogh. Concretament, una frase ho va remoure tot. “Si escoltes una veu dins teu que et diu que no pots pintar, pinta tant com puguis, fes-ho per tots els mitjans, i aquesta veu callarà”. Una amiga d’infantesa va convèncer la Sakura d’instal·lar-se a París. A la Place du Tertre, rere l’opulència del Sacré Coeur i envoltada d’altres pintors que volien fer-se un nom, els atacs d’epilèpsia psicomotora de la Sakura no van trigar a fer-se coneguts. Començava el dia, preparava la tela, pintava teulades durant hores i, a mesura que el públic intuïa que quedaven pocs retocs, l’encerclaven per veure un trastorn en directe. Primer, amb dos gendarmes n’hi havia prou per allunyar els turistes. Després, l’Ajuntament va protegir-la amb tanques perquè ningú no prengués mal amb les seves convulsions inquietants. El vespre que es va acabar tirant per terra, la van aplaudir. Per primera vegada a la vida.
