Publicitat
Publicitat

El Paradise de la Jonquera/L'enganyifa oficial de l'atur

El Paradise de la Jonquera

La primera notícia de l'any, a Catalunya, ens va tornar a portar al macrobordell més gran d'Europa, que el tenim a la Jonquera. El tercer avís de bomba en pocs dies no és cap anècdota. Sobretot si, dues nits abans, hi ha hagut un cotxe bomba preparat per explotar. Ens podem quedar amb la gràcia de pensar què van fer a la intempèrie, de les onze de la nit a les tres de la matinada, prostitutes i clients amb l'espanta-sogres a punt. Però que els artificiers hagin de desactivar un cotxe bomba no és cap broma. El nou conseller d'Interior, Ramon Espadaler, en la primera roda de premsa va anunciar que en mig any havien posat mil multes a prostitutes i clients de carretera. Això és, novament, fixar-nos en la xocolata del lloro d'un problema molt més gros i encara més seriós. És un cas de màfies. La prostitució és un gran negoci i el crim organitzat està en lluita per controlar un territori llaminer perquè els francesos del sud, coneixent que la prostitució al seu país és il·legal, vénen aquí a cardar barat. Segons Roberto Velasco, catedràtic d'economia especialitzat en les clavegueres del diner, els espanyols es gasten 50 milions d'euros al dia en putes. N'hi hauria unes 400.000. I arriba a calcular que si es regularitzés la prostitució, Hisenda recaptaria, només d'IVA, uns 2.100 milions d'euros a l'any. Si Rajoy vol fer aflorar el diner negre, ja sap per on començar. En una Catalunya independent, tampoc no s'hauria de menystenir aquesta font de finançament. Només a les comarques de Girona hi ha 80 prostíbuls de carretera. Quan Montserrat Tura era la consellera d'Interior, una nit hi va voler entrar a treure el nas a veure què hi trobava. Cap sorpresa. Més ben dit, sí, una. Es va topar, com a client, amb l'alcalde de la població. Que no sigui dit que el poder local no col·labora en el sector.

L'enganyifa oficial de l'atur

A82 lectors de l'Ara.cat els va agradar el titular que deia "L'atur baixa a Catalunya en 5.135 persones al desembre". Vist així, comparant-ho amb el mes anterior, que és com ho serveix interessadament el ministeri de Treball, la xifra sembla prou bona enmig de l'espiral de males notícies econòmiques que ens engoleix. Si mirem, però, el nombre d'aturats a Catalunya d'ara respecte fa un any, la realitat ens ha de fer posar vermells, i ens adonem que aquí no hi ha miracles de Nadal. Per tant, quan ahir el ministre Cristóbal Montoro va córrer a treure pit i va vantar-se que la seva reforma laboral ha fet efecte fins i tot en temps de recessió, estava, una vegada més, fent-nos combregar amb rodes de molí. És a dir, fent de polític i pensant-se que la resta som o mesells o imbècils. I juguen amb foc. La magnitud de la desesperació de molta gent és tan enorme i la incertesa de poder mantenir la feina els que encara en tenen els fa patir tant que l'anàlisi ha d'anar més enllà de si puja l'atur un 1% un mes o baixa un 0,7% el següent. La clau, per a la societat, és quina sortida donarem a un de cada dos joves que no troba ni tan sols la primera feina. I si la troba, a quin preu? La gent jove sap, i d'aquí ve la frustració generacional, que per primera vegada en moltes dècades ells no seran el doble de rics que els seus pares. Saben, també, que tot i ser la generació possiblement més formada, les seves expectatives i les seves aspiracions tenen un sostre baix. Són els primers que en comptes d'anar endavant aniran enrere. Mai una generació no havia vist que els esperés un futur en què, per més que lluitin, potser no se'n sortiran. I en què per més que treballin, si tenen aquesta sort, no els arribarà per comprar-se un pis. I sense esperança i sense il·lusió costa molt construir res.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT