23/08/2015

Luis Enrique, el repte continua

2 min
Luis Enrique, el repte continua

Luis Enrique, en el seu debut a la banqueta del Barça, va aconseguir tots els objectius. Va guanyar la Champions, la Lliga i la Copa. Rien ne va plus. Als títols hi va arribar perquè, a la seva manera, tossut, amb criteri propi i amb més dots de motivació que mà esquerra, va assolir tots els objectius parcials que s’havia proposat quan va decidir deixar el Celta per fitxar pel Barça. Col·lectivament, l’equip va rebre molts menys gols, va encaixar-ne en menys partits, va ser més imprevisible a l’atac, va combinar el futbol de toc amb el contraatac més letal del continent, va saber defensar millor la pilota aturada i va treure partit de les jugades d’estratègia en atac. A més, va dosificar la plantilla per arribar als mesos decisius de primavera -quan han de florir els títols- amb l’onze de gala definit i en una forma física de superatletes. Individualment, els reptes no eren menors: substituir el millor porter de la història, introduir el sancionat Luis Suárez a mitjans de temporada i aconseguir fer òptima l’entesa entre Neymar i Messi a la gespa. Luis Enrique, en un procés d’avaluació continuada, va saber fer créixer l’equip, recuperar la gana i tornar el Barça a l’excel·lència futbolística. Va haver, però, de fer un pas enrere. Una reculada sonada. Després de l’acte d’indisciplina d’un Messi dolgut per la seva suplència a Anoeta, a Luis Enrique el cos li demanava ser el primer que posés fi a les rebequeries del nen consentit. Però Bartomeu, amb paciència i moltes converses, li va fer veure que el millor per al Barça era que no jugués amb el més valuós de l’equip i del patrimoni del club. Luis Enrique va saber pensar més en ell que en el Barça i la jugada, fins a l’abraçada final amb Messi a Berlín, li va sortir rodona. Ni que fos a contracor. Aquesta temporada l’entrenador repeteix a la banqueta. Ni el Tito ni el Tata, per diferents motius, no van poder-ho fer. En la primera roda de premsa de l’estiu l’asturià va parlar de guanyar els sis títols, que ja no podrà ser, i va assegurar que les segones temporades són més fàcils perquè entrenador i jugadors ja saben què esperen els uns dels altres. Només els èxits finals diran si tenia o no raó. De moment, Luis Enrique té molt més crèdit que fa un any, disposa de l’estima de l’afició, que coreja el seu nom amb entusiasme, i fins i tot sembla que d’entrada els punyals mediàtics, després del triplet, estaran menys esmolats. Tot arribarà. Ell és el primer que sap que en el camí hi haurà “setmanes simpàtiques”, d’aquelles en què un empat inesperat s’analitza com una crisi i una derrota qualsevol es converteix en la fi del món. El que ja sabem segur és que ell -amarat de Barça- no es rendirà.

stats