Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

L'error de no fitxar un central

Tito Vilanova tenia una obsessió. Volia que li fitxessin Thiago Silva, que era, al seu entendre, el millor defensa central del món. Vilanova sabia que, a l'hora de començar la seva segona temporada, calia posar remei a les dues mancances de l'equip que havien quedat més que dissimulades a la Lliga, amb una trajectòria impecable, però que s'havien fet massa evidents a Europa. Per atenuar la messidependència estava encantat amb Neymar, i per tapar els forats a la defensa volia sí o sí un Thiago Silva que un any abans va estimar-se més els diners del PSG que el projecte esportiu del Barça.

Malauradament, la sotragada que Tito ja no pugui ser a la banqueta relativitza el fet que el Barça continuï sense fitxar un central bo, de garanties, que necessita com el sushi que mengen els jugadors de la plantilla després dels partits al Camp Nou. Fa temps que arrosseguem un dèficit d'un central com Déu mana. Txigrinski i Cáceres van ser invents poc reeixits, Milito es va trencar massa aviat i encara sort de Márquez, que va donar un rendiment continuat per sobre del previst. Mentrestant, i més per necessitat que per gust, hem reconvertit en centrals jugadors que no ho havien estat mai. Hi hem posat Touré Yaya (ocasionalment però en grans fites), Mascherano (que passarà a la història com a central més que com a volant), Abidal (el central veloç que necessitàvem), Song (un bon suplent de Busquets però un central que no arriba ni a Christanval) i, finalment, Adriano (el comodí que hi va arribar per la situació desesperada d'escassetat d'efectius). El problema de la manca d'un central que les tregui per dalt, talli per baix i s'imposi entre els molts metres que separen la seva esquena de la cara de Valdés és una xacra que fa anys que dura i que, en gran mesura, ens ha expulsat d'Europa a semifinals en els dos últims anys. És incomprensible que ara ens insinuïn que ens quedarem com l'any passat, amb un Piqué enorme en els grans partits però més desconcentrat contra rivals petits, amb un Mascherano que no pot arribar a tot arreu, amb un Puyol que vol i dol i que no sabem si tornarà a ser el que era (i si ens tornarà a amagar el seu patiment durant tot un any) i amb un Bartra que supleix amb ganes les llacunes de col·locació i d'inexperiència. Temo que Gerardo Martino s'hagi pensat que, perquè el Barça marca 7 gols al Valerenga, 7 més a la costellada de Tailàndia o 8 als solters contra casats del Gamper d'enguany, ja pot tirar amb el que té i esperar l'enèsima resurrecció de Puyol. Per guanyar la Champions cal un altre central molt bo. Titular. Dels que fan respecte. El Barça ha fet una oferta per David Luiz i, si no, agafem-nos, diuen que Daniel Agger és a la recàmara. D'un danès que obre un restaurant mexicà a Liverpool anomenat ¿Qué Pasa? no n'espero gran cosa. El central d'Anfield és més conegut per les fajitas i els tacos que pels tackles com a defensa. Si té el negoci allà, que s'hi quedi. Aquí ens cal un central de debò, no un colador per tapar boques de cara a la galeria.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT