Un Geronimo de qualitat / Un Parsifal manicomial
Un Geronimo de qualitat
Barcelona s'ha adonat, en els últims anys, que hi ha un gran nombre de públic per als espectacles musicals infantils de qualitat. Ja fa temps que L'Auditori, el Petit Liceu, el CaixaForum o altres institucions omplen platees amb muntatges que fan gaudir nens i nenes sense que els pares s'hagin de tallar les venes. Des del mes de desembre, però, s'està produint un fenomen al Teatre Condal. El ratolí periodista Geronimo Stilton, després del seu èxit literari mundial, ha passat a tenir la seva versió musical i no para de prorrogar a la cartellera, es contracten bolos per arreu i al Paral·lel arriben productors de tot Europa per veure l'espectacle de Focus i adaptar-lo a la seva llengua i als seus països. Les coses ben fetes -ni que siguin en català- acaben transcendint. I aquí, l'adaptació que n'ha fet l'Àngel Llàcer ho té tot per agradar.
És un espectacle net, alegre i de valors positius. La història té fantasia, imaginació i participació. La música de Manu Guix -un altre luxe de cançons- demostra, una vegada més, que coneix aquest gènere i que és un superdotat en l'art de tocar les tecles de les emocions. A més a més, les lletres d'Enric Llort, gens cursis, enganxen.
Àngel Llàcer ha sabut crear un espectacle rodó. I és que de les seves moltes virtuts i vessants professionals, em quedo la de director teatral. Domina el ritme, el moviment d'actors i sap crear mons, ja sigui en aquest musical infantil, en comèdies de guió més prim o en obres de més pes. No ho penso ara, que som amics. Quan no el coneixia de res, vaig veure un Somni d'una nit d'estiu que és, de llarg, la millor versió d'aquest Shakespeare que hagi vist mai. Recomano, doncs, dur els nens a veure les aventures d'aquest simpàtic rosegador.
Un Parsifal manicomial
Els meus avis es van conèixer al damunt d'un escenari cantant sarsuela, en un teatre amateur del barri de Gràcia. Amb la meva mare vam arribar a cantussejar, encara més aficionats i més tronats, algun duet de Verdi. D'aquí em deu venir el gust per l'òpera.
Vaig tenir la sort de ser un assidu al Liceu, abans de l'incendi. Després que se'm fongués la butaca, només miro de tornar-hi quan en fan alguna de Wagner. Hi vaig sol. Les meves dèries no les ha de patir ningú més. A sobre, els 140 euros d'una platea piquen a qualsevol butxaca.
La setmana passada vaig anar a veure el Parsifal . Vaig comprar primera fila, per entretenir-me a mirar els músics. Sort d'ells, així durant moltes estonetes em vaig estalviar de mirar l'escenari. Prou complicada que és la simbologia wagneriana perquè, a sobre, el director d'escena me'ls plantifiqui en un manicomi de mutilats alemanys d'entreguerres. Certament, aconsegueix algun quadre agradable per a la vista però, en general, era millor tancar els ulls i gaudir. L'orquestra sonava millor que als discos; els cantants, a un bon nivell (millor les veus greus que les agudes), i el cor, impecable. En conjunt, una nit rodona.
En el primer entreacte, però, se'm va acudir fer una piulada que se'm va girar en contra. Vaig escriure al Twitter: "A diferència de Woody Allen, a mi sentint Wagner no em vénen ganes d'envair Polònia. Només em ve son". No es va entendre la broma.
A partir d'aquí, l'agressivitat que vaig rebre en les respostes em va recordar allò que escrivia Josep Pla quan gosava adjectivar la música de Wagner. "Caigué sobre mi una tal quantitat de protestes escrites, destrempades, aïrades i despectives que en vaig sortir garrotejat una temporada llarguíssima".
