Publicitat
Publicitat

Diari de versions/L'antídot del cinisme

Diari de versions

Cada matí, poc abans de les vuit, El món a RAC1 ens atrapa amb una idea típica del Jordi Basté. En diu diari de versions i consisteix a fer-nos sentir una cançó original i veure quantes adaptacions diferents se n'han fet. És agradable escoltar com del Heart of gold de Neil Young, per exemple, se n'ha fet una versió aflamencada, una balada, una de country del Johnny Cash, un soul o una cançó en mallorquí i escoltar com ho feia sonar Boney M. La mateixa lletra, pràcticament la mateixa partitura, però tot sona prou diferent, amb un segell propi. Després, el que explica el Basté a partir del davantal de les vuit torna a ser un diari de versions. O del PP, o de CiU, o del PSC, o del PSOE. La música de la corrupció és la mateixa, només en varia l'estil de cada partit. O finançament irregular, o alcaldes esquitxats, o diners cap amunt i cap avall, o tràfic d'influències, o mentides dites mentre, com un nàufrag, s'intenta treure el cap des del mig del femer. Tenia raó la vicepresidenta Joana Ortega quan advertia, aquest dimecres, que no tothom és igual i que és injust que paguin justos per pecadors. Però la sensació de podrimener generalitzat en els partits que tenen o han tingut poder ja és molt difícil de dissipar. I més si, com sembla, han decidit engegar el ventilador i començar a difondre allò que, durant anys, sabien però desaven al calaix. Cada dia se'n saben de noves i s'empastifa una mica més mentre hi ha molta gent espantada que resa, encara que no en sàpiga, perquè el seu cas, el seu sobre o la seva martingala continuïn passant desapercebuts. " Antes se romperá Cataluña que España ", va dir un dia Aznar, i no li vam fer prou cas. La tàctica sembla que és aquesta. Que surti tot, que peti tot. El gran retret, imperdonable, és que tota la merda sura perquè hi era.

L'antídot al cinisme

Avui, a l'hora de dinar, tornarem a tenir l'espectacle de cada divendres. La vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría, cofoia i segura, compareixerà en roda de premsa per explicar les puntades cap endavant del seu govern i la decisió setmanal -cada divendres n'hi ha una- per laminar el poder de Catalunya. Esperem a veure, avui, amb quin ciri trencat ens surt. ¿Li tocarà a les infrastructures, a la imposició dels toros, als horaris comercials o a la llengua? No és la loto Mariano , no és una qüestió d'atzar. Sembla, més aviat, una estratègia planificada. Això sí, la tàctica pot variar. Si fins fa quatre dies la declaració de sobirania del Parlament no mereixia cap comentari de Rajoy, perquè no tenia valor jurídic, divendres passat va aparèixer SuperSoraya i va anunciar que, atès que l'Advocacia de l'Estat considerava que la declaració vulnerava quatre articles de la Constitució, ho durien al Consell d'Estat. És el pas previ d'un nou recurs d'inconstitucionalitat. Hi tenen el seu dret. El que no cal és dir mentides. Grinyola que una jurista com la Soraya digui coses com "tot el que sobrepassi la Constitució no és democràtic". El jutge Santiago Vidal, en la seva secció a El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, va aportar una sentència del Tribunal Internacional de Justícia del 22 de juliol del 2010 que tots els catalans hauríem de dur retallada a la cartera. Diu: "No existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions democràtiques d'independència. I no existeix cap norma que prohibeixi a la ciutadania, quan existeix contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràticament expressada, fer prevaldre aquesta segona". Ensenyar aquest paper ha de ser, davant del cinisme i del discurs de la por, la nostra resposta.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF