Unitat a garrotades?

Tot el pensament polític modern, de tradició democràtica, s’arrela en la necessitat d’afirmar el valor innegociable del pluralisme. I el pluralisme, com ja va assenyalar, abans que molts altres, Emmanuel Lévinas, “no és una multiplicitat numèrica”. No existeix el pluralisme sense el respecte per la diferència constitutiva que travessa tota col·lectivitat humana. Les diferències són substancials a la naturalesa democràtica de la vida en comú, fins i tot allí on les diferències poden ser tan abismals que obliguin a redefinir la pertinença a una comunitat i a establir-ne altres de noves, basades en nous acords. Alexis de Tocqueville, quan va analitzar la primera democràcia moderna, ja va assenyalar la novetat que suposava el que aviat es convertiria en un lema dels Estats Units, aleshores formats només per tretze excolònies britàniques: “E pluribus unum” [“De molts, un”]. I és que l’única unitat política possible és aquella que no elimina la pluralitat constitutiva de la qual parteix, sinó que en reconeix les diferències ineludibles.

Per això estranya la contundència amb què Mariano Rajoy ha esgrimit el discurs premodern de la “unitat” com un arma de defensa en contra, precisament, del pluralisme, en aquest cas elaborat ad hoc per fer front a les legítimes aspiracions de Catalunya a la seva sobirania i autogovern. Estranya, d’altra banda, que la seva gran proposta de seducció als altres partits de les Corts espanyoles sigui, precisament, aquesta unitat d’Espanya, avalada, segons va dir, per compartir “sangs i destins”. Estranya, per no dir que esgarrifa, que s’apel·li a una unitat de “sangs i destins” oblidant al mateix temps que, precisament, aquesta “unitat”, i en aquests mateixos termes, va ser el fonament inapel·lable del règim establert a partir dels principis de l’anomenat Movimiento Nacional. Només cal llegir el primer article de la llei del 17 de maig de 1958 i allò de la “unidad de destino”.

No hi ha democràcia madura i de qualitat sense respecte per les diferències que travessen constitutivament sempre la vida social. I les diferències poden ser de tota mena a nivell individual, però també poden ser diferències col·lectives i, per descomptat, nacionals. La democràcia moderna es basa en els pactes de consens que articulen la diversitat i en la seva capacitat de renovar aquests pactes quan les parts no se senten representades pels pactes antics que alguna de les parts considera ja obsolets. Apel·lar a una unitat essencial, basada en la sang i el destí, per sobre de la voluntat política lliurement i democràticament expressada pels ciutadans d’una col·lectivitat és negar-se a la possibilitat de renovar el pacte i alhora, en conseqüència, deixar oberta la porta a l’única sortida viable: que aquells que ja no es consideren inclosos ni reconeguts en una “unitat” que els nega com a subjecte polític col·lectiu abandonin aquella unitat. Perquè, per dir-ho ras i curt, aquesta unitat, que s’afirma com a prèvia a l’acord, ja no vol ni li cal l’assentiment de la part discrepant, que s’hi ha de sotmetre velis nolis.

Però un pacte, democràticament fundat, no pot ser pensat mai com un triomf militar ni com una victòria futbolera. No hi pot haver pacte polític, i no hi ha unitat que ho pugui ser, sense l’acord voluntàriament acceptat de les parts que hi participen. L’obcecació del líder del Partit Popular, com a candidat a la presidència del govern espanyol, a posar la “unitat” per sobre del reconeixement de la pluralitat i de l’acord de les parts només deixa la possibilitat que aquella part que no es reconeix en la “unitat” que pretén imposar-se s’alliberi d’un pacte que es nega reiteradament a considerar la part discrepant com a subjecte polític.

En aquest context, ja és irrellevant que Mariano Rajoy sigui investit o no com a president per les Corts espanyoles. Afirmant el valor suprem de la “unitat” com a únic fonament del pacte i considerant com una “amenaça” les aspiracions del poble de Catalunya formulades pel seu Parlament (legítimament, ja que “El Parlament representa el poble de Catalunya”, Estatut, article 55.1), ha tancat, en realitat, i potser ara més formalment del que ho havia fet fins ara, qualsevol possibilitat que l’estat espanyol permeti que una de les parts pugui defensar obertament, en el marc en comú encara operatiu, la possibilitat d’excloure’s del pacte si la seva ciutadania així ho considera de manera pacífica i democràtica.

No hi ha “unitat” possible sense un pacte de mutu acord entre la pluralitat constitutiva que arrela en el si de la unitat com a part seva. No hi ha unitat possible, si no és a garrotades, i esperem que no sigui el cas, quan aquesta unitat pretén imposar-se a una pluralitat que ja no es reconeix en la dita unitat. Amb el discurs de Rajoy a les Corts espanyoles, renunciant a la via inaugural de les democràcies modernes, “E pluribus unum”, s’enuncia un altre principi que bé pot considerar-se, ara, l’autèntica oferta de l’estat espanyol al poble de Catalunya: “Adversus plures unum”.