Memòria d’un oblit

El gener del 2015 tot el món va commemorar el setantè aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz. Fa només dos anys, i és fàcil recordar-ho. Aquest mes de gener del 2017 es compleixen setanta anys del tancament del camp de Miranda de Ebro, el darrer camp de concentració franquista, que, a principis de 1947, encara restava obert. Aquest aniversari, tanmateix, no ha tingut grans commemoracions, només un acte modest, a Miranda, impulsat per Club Editor, que hi ha anat a presentar la traducció al castellà (Cautivos y desarmados) de Rua de captius, de Francesc Grau i Viader, un testimoni documental de primera magnitud que parla de la seva pròpia experiència a Miranda, com a presoner. El camp havia estat construït el 1937, en un espai de més de quaranta mil metres quadrats, per a una capacitat de mil dues-centes persones. Quan Grau hi arriba, n’hi ha dotze mil de censats i, en cadascun dels barracons, s’hi amunteguen “més de quatre-cents homes embrutits per fora i per dins”, com va explicar ell mateix.

Encara hi ha molta gent que se sorprèn quan es parla de camps de concentració durant el franquisme. Però la realitat és que existia una autèntica xarxa concentracionària formada per uns dos-cents camps amb aproximadament mig milió de presoners. Fora d’alguns (pocs) llibres d’historiadors, aquest episodi i la seva magnitud no són, encara, del domini públic. I, encara que molts van ser creats inicialment durant la guerra, com a camps de presoners de guerra, la seva continuïtat fins al 1947 és deguda al fet que, com va assenyalar Marta Marín-Dòmine, en l’edició en català de l’obra, “perdura el conflicte polític del qual han sorgit”. “Constitueixen una estructura al servei de l’objectiu general del nou règim: depurar, controlar i, en darrer extrem, eliminar la part de la població fidel a la República”, continua. Camps de concentració, doncs, en sentit literal.

Les democràcies madures s’encaren al seu propi passat, per ominós que sigui. I, en la preocupació per la memòria que ha caracteritzat a tot arreu les tres darreres dècades, s’ha estès, des d’Alemanya o Polònia fins a l’Argentina o Xile, la necessitat de preservar els “llocs de memòria” (per usar l’afortunada expressió de Pierre Nora) i de convertir-los en espais de coneixement i record del que hi va passar. L’artista nord-americà Shimon Attie va visitar Berlín a primers dels anys noranta, i es va estranyar de no trobar-hi pràcticament cap referència, en l’espai urbà, ni al seu passat nazi ni a la comunitat jueva que hi havia viscut durant segles, abans de l’extermini. A Berlín encara no existia el Memorial d’Eisenmann, ni el Museu Jueu de Liebeskind, ni cap de les intervencions que, aviat, recordarien als carrers i places la memòria d’aquells crims que la ciutat havia amagat durant dècades.

Grau i Viader va tornar el 1991 a Miranda, encara que s’havia fet la promesa de no fer-ho mai més. I hi va tornar perquè, cinquanta anys després del seu pas pel camp de concentració, es va decidir a posar per escrit la seva experiència. Jorge Semprún va tardar dues dècades a rememorar per escrit el seu pas per Buchenwald. El silenci de Grau i Viader va durar mig segle. Un silenci que, en el context de la dictadura, no és del tot incomprensible. Però, què hi va trobar? Llegim-ho: “En el vast recinte que abans ocupava [el camp de concentració] s’hi alça, ara, una moderna factoria dedicada a la fabricació de productes químics. Espaioses naus industrials han reemplaçat les barraques de fusta dels presoners”. “Els carrers formats per les actuals edificacions, amples i amb parterres plantats de flors, no recorden gens els carrerons coberts de neu o amb un pam de fang en els quals, quan el temps i els vigilants ho permetien, els presoners famèlics i esparracats, plens de polls i rosegats per la sarna, sortíem a buscar-hi l’escalf d’un sol que tot sovint -com la pietat humana, com la mateixa vida- girava cua”. “Fora d’aquella terra negrosa, que jo tantes vegades havia maleït, no quedaven gaires vestigis de l’antic camp de concentració”. El 2017 tot segueix igual. Negació i oblit.

L’abandó de l’espai del camp de concentració de Miranda, com el de tants altres, és una metàfora visible de l’abandó anàleg, en l’esfera pública, de la història concentracionària del franquisme. L’estat espanyol no ha fet, ni s’espera, el mínim gest de reconeixement, de restitució o d’esmena. Al contrari: si el cap d’estat no parlava per parlar en el seu discurs de Nadal, ja va dir que no és temps perquè “ nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas ”. Paraules que bé poden llegir-se com una declaració d’intencions de l’estat espanyol en boca de la seva màxima autoritat: continuarà, així, la negació i l’oblit d’una realitat històrica que, tanmateix, tossudament, reclama el seu dret a ser reconeguda. D’altra banda, ni es tracta de “rancor”, ni les ferides són “tancades”. És, més aviat, que a Espanya continua viu “el silenci que a totes les guerres sol imposar-se als perdedors”, com va escriure Grau i Viader.