19/11: El retrat de Felipe González

LES ELECCIONS americanes, més que guanyar-les Trump, les va perdre Clinton. I més que perdre-les Clinton, les va perdre una concepció de la política aristocratitzant, conservadora amb llenguatge progressista, arrogant, prepotent i de vegades cínica, amarada d’interessos materials i terrenals sota una capa molt tènue d’ideologia. Una concepció que, potser injustament, potser no, encarnava Hillary Clinton per a molts electors americans. Si miro al nostre voltant quina figura representaria millor aquesta concepció derrotada de la política, no en tinc gaires dubtes: Felipe González. La seva intervenció en la rendició del PSOE sacrificat en l’altar de l’immobilisme ho acaba de confirmar. Felipe González, governant, va muntar una mena de versió del retrat de Dorian Gray en què ell es mantenia incòlume perquè els efectes dels pecats se centrifugaven: Guerra, Barrionuevo, Corcuera, Roldán... Ara, intervencionista i maquinador, sense saber ni voler retirar-se, és com si el drap que cobria el retrat de Dorian Gray hagués caigut a terra. I hi apareix un rostre esgotador, caducat. No se n’adona: va fent declaracions i donant lliçons com si encara fos el Dorian Gray juvenil, com si no hagués relliscat el llençol que tapava el retrat.