31/12: Estrany setze

ELS ANYS QUEDEN més marcats a la memòria pels fets personals que no pas pels col·lectius, excepte quan la gran història envaeix la vida quotidiana de les persones. Però si ens el mirem des d’una perspectiva col·lectiva, el 2016 ha estat un any estrany. No ha estat un any gris, però tampoc brillant. Han passat moltes coses, però no han acabat de passar. Un any de més esperes que no pas d’esperances, de més sacseig que no pas sedimentació, de més reaccions que no pas d’accions. Un any sense govern a Espanya, d’esgotadora guerra de posicions en la qüestió catalana, del Brexit i de Trump en el món, dels refugiats sense horitzó, dels ofegats a mar, del terrorisme colpejant Europa i de la guerra destrossant Alep. No, no ha estat un any qualsevol, i se’n va deixant-nos un gust aspre i agre. I no tan sols per l’informe de baixes, excepcionalment cruel. Com quedarà en la memòria? Com que és un any en què comença alguna cosa nova, tot dependrà de què vingui després. Per als pessimistes: el 1333 va passar a la història de Catalunya com lo mal any primer; però el nom li van posar quan van venir altres mals anys després. Per als optimistes, els anys vint han quedat com els feliços vint, però l’expressió només va fer fortuna quan ja havien passat.