30/8: Després de la mani

AMB EL PAS de les hores, vaig tenint la sensació que els catalans no vam acabar d’encertar el to de la manifestació de dissabte. D’entrada, no comparteixo la idea de fons que l’aparició del terrorisme islamista respon a una responsabilitat fonamentalment occidental. Entenc els retrets a les autoritats espanyoles que encarnen la negació d’un dret a decidir que és reivindicat molt majoritàriament per la societat catalana. Entenc també el temor a un possible intent de fer servir la manifestació contra el sobiranisme: de fet les úniques banderes que es regalaven a la manifestació eren les espanyoles; conec gent que duia l’estelada a la motxilla amb la idea de treure-la només si veia també banderes espanyoles. Amb aquests matisos i molts més, i sense compartir en absolut la crítica desproporcionada i esbiaixada que n’han fet alguns mitjans, penso que hauria estat més adequada -i també més convenient- una manifestació més silenciosa, més austera i més serena. No és tan sols una reflexió a posteriori. És una impressió de futur. Crec que el sobiranisme ha d’afrontar l’esprint de setembre evitant tota imatge de crispació i evitant també posar el focus sobre aquells debats polítics laterals on no hi ha consens social ni consens intern.