28/11: El perill del plural

LLEGEIXO QUE EL PRESIDENT de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, va dir davant del rei d’Espanya: “Ens sentim reconeguts en el marc de la nostra Constitució”. La frase no té res d’escandalosa. Però quan llegeixo frases com aquesta, m’acabo preguntant: qui deu ser el subjecte d’aquest verb en primera persona del plural? Qui és aquest “nosaltres” que està satisfet en el marc constitucional? ¿És la Conferència Episcopal? ¿Són els bisbes? ¿Són els catòlics? ¿En nom de qui parla Blázquez quan parla en plural? No crec que sigui de tots els bisbes ni encara menys de tots els catòlics. Llavors, de qui? És el mal de les frases en primera persona del plural: “No volem més turistes”, “Volem bisbes catalans”, “Rebutgem l’especulació”. Molt bé, però qui està parlant? La primera persona del singular és clara. I amb el nom a sota. Però quan parles en nom d’un nosaltres indefinit, ¿tothom qui figura que pertany a aquest nosaltres estaria d’acord amb el que dius? ¿T’han donat permís per parlar en nom seu? Ja no compro cap frase en primera persona del plural que no em digui qui és el nosaltres que parla. I, quan m’ho diu, no la compro tampoc si no em crec que tots aquells en nom de qui es parla estan d’acord amb el que diuen en nom seu.