23/10: Cop d’estat

LA TRANSICIÓ (i la Constitució) va ser un pacte entre demòcrates i franquistes. Potser l’únic que llavors era possible. Els demòcrates van obtenir del pacte un sistema democràtic. Els franquistes, que la democràcia tindria unes zones de foscor, sobre les quals no es podria discutir ni votar mai. Com a mínim tres: la monarquia, la unitat d’Espanya i la impunitat del franquisme. Atado y bien atado. Per deixar clar el perímetre de les zones fosques, va haver-hi uns cops d’estat el 23-F, que van aconseguir marcar els límits que no es podien traspassar. Més de trenta anys després, la revolta catalana ha posat en qüestió aquests límits. És una revolta nacional, centrada en la unitat d’Espanya. Però és també una revolta generacional: els que no hi eren quan es van fer els pactes de la Transició no entenen que hi hagi coses que no es puguin discutir ni votar, creuen que la democràcia no pot tenir zones de foscor. Els garants de l’antic pacte, d’allò que els franquistes van obtenir del pacte, han necessitat un nou cop d’estat per evitar que la llum de les urnes arribi a les zones fosques (a totes tres), començant a Catalunya i potser encomanant-se a Espanya. Pensen que tenen la força a favor. Però tenen en contra l’enemic més invencible: el temps.