16/8: L’unionisme prefereix espantar que seduir

És curiós. No em sembla una decisió que neixi de l’estratègia, de fer allò que creu que més li convé. No menystinc l’efecte polític de la por. Però augmenta barrejada amb la promesa. Si vingués una consultoria estrangera, aconsellaria a l’unionisme alternar l’amenaça amb l’oferta, allò que sempre s’ha dit la tàctica del pal i la pastanaga. Però no és el que ha adoptat l’unionisme. No hi ha pastanaga. No dediquen ni un instant a dir-nos quines serien les virtuts de quedar-nos. Es dediquen a dir exclusivament quines serien les desgràcies si marxéssim, que tenen més a veure amb l’amenaça (mira què us farem) que no pas amb la predicció (mira què us passarà). No em sembla una decisió estratègica, sinó emotiva. Entrar en la dinàmica de la seducció els deu semblar una concessió, una proclamació de feblesa, una consideració exagerada a les demandes dels catalans. Com que la unitat d’Espanya no és discutible, no és objecte de debat polític, és un axioma impermeable a tota argumentació i fins i tot a tota majoria social, l’objectiu no ha de ser convèncer ni atreure ni seduir. L’objectiu és reduir el contrari a l’absurd. L’objectiu de l’independentisme, doncs, és demostrar que no és absurd. Que és possible.