13 d’agost: L’endemà de tot

LLEGINT LA BIOGRAFIA, documentada i intel·ligent, que ha fet Jordi Amat de Josep Benet, Com una pàtria, t’adones de fins a quin punt l’any 1939 semblava derrotada per sempre una idea de catalanitat. Tot era, o semblava, cendra, es diu en algun moment. La “ciutat d’ideals que volíem bastir” de Màrius Torres havia quedat aterrada pel braç potent de les fúries. Tot el que passa entre el 1936 i el 1938, i també la constatació posterior que la victòria aliada no tombarà el franquisme, semblava dur al final del que -des de l’altra banda- s’havia anomenat el problema catalán. I tot i així gent com Benet i molts altres es posen a treballar. I resulta que no tot era cendra i que el somni de bastir la ciutat d’ideals no havia quedat soterrat per sempre. Òbviament, cal admirar la gent que ho va fer. Però en això hi ha també un missatge significatiu, que hauria de ser present en el debat (o no-debat) polític actual. La capacitat de regeneració de la catalanitat. La capacitat de renaixença, fins i tot quan algú podria haver pensat que en aquell moment això ja s’havia apagat per sempre. El missatge: hi ha problemes -si es vol veure com un problema- que no es poden enterrar, sinó que s’han de solucionar. Perquè rebroten. Doncs va, solucionem-lo.