24/03: ‘Negociar’ ve de ‘negoci’
LLEGIA LA PANCARTA amb què van rebre Artur Mas a Madrid -“La unidad de España no se vota ni se negocia”- i m’imaginava la cara de fàstic amb què devien escriure la paraula negocia (també vota). És curiosa la diferència en la cotització del verb dialogar en la cultura política espanyola conservadora i en la catalana. A Catalunya negociar és un terme positiu, ben vist. A la pancarta -i més enllà, en els intervencions de Rajoy sobre ETA, posem per cas- negociar és una paraula negativa, que significa cedir, demostrar feblesa, gairebé trair. La unitat d’Espanya no es negocia, s’ordena. Negociar fa botiguer. Ordenar fa capità general. En les societats de valors mercantils, comercials i industrials, negociar, pactar, acordar són termes simpàtics. En les societats de base jeràrquica, entorn d’un poder fort i omnipresent, aquests mateixos verbs són execrables. En la guerra del 1898, entre Espanya i els Estats Units, la premsa conservadora espanyola parlava d’un enfrontament entre “un pueblo de soldados caballeros” i “una turba vil de mercaderes”. Negociar ho fan els mercaders. Però no oblidem que les democràcies liberals, el projecte europeu, la modernitat cultural, s’han construït sobre els valors dels mercaders. No dels soldats.
