18/8: La fi de la innocència

AQUEST DIJOUS van acabar tràgicament moltes històries personals a Barcelona. Però aquest dijous va ser també la fi de la innocència, de la nostra innocència. Sabíem, raonablement, que podia passar. Però instintivament no ho volíem creure. Imaginàvem, optimistes de mena, que hi havia alguna cosa que ens immunitzava contra el terror. Aquí, això, no podia passar. Era massa bèstia. No havíem fet res, tot al contrari. Som una ciutat amable, oberta, acollidora. Hi havia un tel d’innocència, no pas en les autoritats, que sempre ho havien temut i que a hores d’ara em fa l’efecte que han tingut totes una reacció exemplar. En nosaltres, en la gent. Doncs resulta que no. Que per als qui atempten som tan culpables com tothom, o més. I que aquestes virtuts, ser oberts, ser acollidors, voler ser barrejats, tot i ser virtuts objectives, no ens fan immunes al terror, sinó segons com més atractius: som un escenari il·luminat, central. Tothom ha passejat per la Rambla. Tothom ha pensat que podia haver-li passat a ell, que només una casualitat (el dia, l’hora) ha fet que les víctimes siguin unes altres. No érem al marge. No podem estar al marge. Hem descobert, més enllà del tel d’una innocència optimista, que tot plegat també ens afecta a nosaltres.