17/05: La cançó de Portugal

QUI M’HAVIA DE DIR que, a les meves velleses, em quedaria enganxat al Festival d’Eurovisió, actuacions i sobretot votacions incloses! El format s’ha donat per enterrat mil vegades i ressuscita. Potser perquè, malgrat que el discurs oficial alerta de la maldat dels nacionalismes, les competicions entre banderes funcionen. I això que no hi havia cap de les banderes que oficialment es consideren nacionalistes (com si les que hi havia no ho fossin!). Barrejar sentiments patriòtics i esports o cançons sempre té èxit. Pel que fa a aquest any, descartem la hipòtesi que les votacions es dicten des dels ministeris d’Exteriors (que resultaria terrible per a Espanya). Posem que estàvem davant d’un concurs musical destinat als gustos del corrent central de la població. La victòria aclaparadora de Portugal ens il·lustra d’un fenomen (no tan sols musical): en temps de recel i de fatiga, el valor que s’atorga a allò que és percebut com a genuí, com a veritable, com a no impostat, no construït en un laboratori. Sovint per damunt de l’estètica (o de la ideologia). Aquell xicot portuguès i la cançó que li va fer la seva germana respiraven alguna forma de veritat. Les que van quedar últimes, no. I, a sobre, la cançó m’agradava (soc un antic).