30/11: Espanya i Castro
L’ESQUERRA ESPANYOLA ha estat l’esquerra europea més entusiasta en la reivindicació incondicional de Fidel Castro i el seu règim. A la dreta espanyola hi ha hagut les actituds més comprensives i contemporitzadores amb la memòria de Castro d’entre totes les dretes europees. No em sembla estrany. Potser perquè el castrisme -com el chavisme o el peronisme- participen de la mateixa cultura política, de la mateixa matriu de fons, que la dreta i l’esquerra espanyoles. Una matriu que no són els valors de la modernitat europea, sinó uns valors contraris i alternatius a aquesta modernitat. Personalment, crec que aquesta diferència neix de la Contrareforma i de la cultura barroca, que des de la Península s’exporten a Amèrica i acaben tornant-hi. Però això és molt llarg, ho tinc escrit, i no cap en mil dos-cents caràcters. En qualsevol cas, la cultura política espanyola ha estat sempre enormement indulgent amb el castrisme, com ho han estat els populismes de gènere divers de l’Amèrica Llatina i com ho han estat altres populismes al món, també alternatius als valors de la modernitat europea: Putin o Al-Assad també s’han apuntat a aquesta indulgència. I no crec que es pugui dir que siguin d’esquerres. Espanya, en això, no és ben bé Europa.
