Misc 02/01/2013

Espanya contra Espanya

i
Vicenç Villatoro
3 min

A hores d'ara, la qüestió catalana ja és també la qüestió espanyola. I no pas perquè el futur de Catalunya s'hagi de decidir en una consulta en l'àmbit de tot l'Estat, sinó perquè les respostes possibles a la qüestió catalana confronten Espanya amb qüestions essencials sobre el seu propi futur i sobre la seva substància. En un cert sentit, fan revifar la confrontació mítica entre les dues Espanyes. En la seva resposta a la qüestió catalana, Espanya no es juga tan sols Catalunya. Es juga també Espanya. Quina Espanya és i vol ser. Entenguem-nos: cap de les dues Espanyes contempla ni accepta ni suporta la idea de l'autodeterminació de Catalunya. Però discrepen sobre les maneres d'evitar-la o de combatre-la. Per a uns, tot s'hi val per a aquest objectiu, inclosa la renúncia als valors i als mètodes de la democràcia. Per als altres, Espanya ha de fer tot el que pugui perquè Catalunya no se'n vagi, però amb els límits -resignats- dels principis implícits de la democràcia occidental. I aquesta actitud comportarà en un moment o altre haver d'acceptar la realització d'un referèndum a Catalunya i el respecte als resultats democràtics que s'hi produeixin.

Tot i que no fan exactament el mateix soroll, aquests dos pols, aquestes dues Espanyes, ja comencen a dibuixar-se. No són dreta contra esquerra o un partit contra un altre o un grup mediàtic contra la seva competència. Són dues visions del món desigualment repartides per tot el mapa geogràfic, polític i mediàtic espanyol, que han travessat la història espanyola dels dos últims segles. Espanya ha tingut un accés tardà i difícil a la modernitat política. La seva tradició democràtica és feble. Si Espanya considera consolidat aquest ingrés al món occidental, als països del nostre entorn, la seva actitud cap a la qüestió catalana ha de tendir a assemblar-se a la de Canadà, la Gran Bretanya o Bèlgica: considerar que la secessió es pot combatre a través dels arguments, no de les prohibicions i menys de la de votar-ho. Si Espanya considera que no pot acceptar aquesta limitació, si l'objectiu de no perdre Catalunya és tan essencial que està disposada a fer el que no faria un Estat democràtic -negar el dret al vot, posar en marxa les clavegueres, no escoltar l'opinió pública internacional-, si Espanya prefereix perdre la democràcia que perdre Catalunya, en surt un altre Estat, radicalment diferent.

Pel que fa al resultat del procés català, que guanyi una Espanya o l'altra en aquesta confrontació no és especialment decisori. Una Espanya, la més oberta, fa menys por, però també provoca menys rebuig. L'altra té els beneficis al seu favor de la por, però també incrementa el rebuig. El resultat del procés català, al meu parer, es juga gairebé exclusivament a Catalunya. No depèn de la tria entre les dues Espanyes. Depèn de si a Catalunya es genera o no una majoria social operativa per a la independència. Subratllo el terme operativa . Una majoria social obtinguda a base de sumes i restes, però fragmentada, amb projectes diversos, sense prioritats compartides, no és operativa. La majoria social, per esdevenir subjecte polític, ha d'operar com a majoria. Crec que és aquí on es juga la resolució de la qüestió catalana. No en la qüestió espanyola.

Però com resol Espanya, en les seves respostes a la qüestió catalana, la vella i revifada qüestió espanyola és molt important. No per al resultat del procés català. Per al futur de la mateixa Espanya, de la seva relació amb Catalunya -acabi com acabi el procés català, dins o fora-, per al futur fins i tot del projecte europeu. Espanya, en les seves reaccions davant de la qüestió catalana, pot ensenyar dos rostres molt diferents a Europa, a Catalunya, al món. El rostre irat i intransigent, antic i tel·lúric, més mística que raó, el rostre de qui posa en marxa les clavegueres, de qui considera que tot s'hi val, que tot es pot fer servir en nom de la sagrada unitat d'Espanya, indiscutible i impermeable a la democràcia. O pot ensenyar el rostre d'un país democràtic, que preferiria no perdre perímetre territorial, que està disposat a defensar les seves raons i els seus interessos, però ho fa seguint les regles del joc i l'esperit democràtic segons el qual allò que decideix les grans qüestions és la voluntat de la gent afectada. Són dos rostres possibles. Són dues Espanyes. De moment, les reaccions han tendit a ensenyar el pitjor rostre. L'altre també hi hauria de ser. I si guanya el pitjor, tots hi perdrem. Catalunya, Espanya i Europa.

stats