04/04/2017

Catalunya sense exèrcit?

4 min
Catalunya sense exèrcit?

Tot i que crec que és un error gravíssim estar parlant de procés i desconnexió sense abans haver consultat i consensuat el model de país que ens agradaria tenir, particularment en l’àmbit social, veig que almenys ha cridat l’atenció el debat sobre si una Catalunya independent hauria de tenir un exèrcit o no. Justament els partits més conservadors en matèria social semblen més aviat partidaris de tenir-ne un, mentre que les forces polítiques més progressistes es decanten per no tenir-ne.

Al segle XXI pensar que un estat nació no ho serà del tot si no té un exèrcit propi és viure en el passat i desconèixer el paper que poden jugar els exèrcits als països petits. Un país no es construeix pel simple fet de tenir exèrcit, bandera i himne, sinó pel fet de tenir un projecte social, econòmic, polític i cultural consensuat. Abans de parlar dels exèrcits, que no són més que un instrument, cal parlar dels reptes, desafiaments, riscos i amenaces per a la seguretat de les persones i d’una comunitat, en aquest cas la catalana. Si algú encara pensa que tenim enemics declarats que ens voldran envair, ja sigui per terra, mar o aire, ho haurà d’explicar, i tots plegats riurem una mica. Si algú pensa que els esforços del president Putin per recompondre l’espai soviètic arribaran fins a Catalunya, després d’arrasar tot el continent europeu, és que viu a la Lluna. Si algú pensa que Catalunya és objectiu del programa nuclear de Corea del Nord, de l’Iran o de qui sigui, hi entén molt poc de geopolítica. I així podria continuar, fent una llarga llista del tipus d’amenaces més clàssiques que es plantegen en altres indrets.

Avui dia un país com Catalunya, petit i situat on és al mapa, no té ni tindrà amenaces externes de tipus militar, en el sentit més clàssic de la paraula. Les amenaces a la seguretat venen de coses tan evidents com el terrorisme jihadista o el ciberterrorisme, per exemple, a més de qüestions com el canvi climàtic, per posar un altre cas d’un altre ordre. En les dues primeres qüestions, a les quals es podrien afegir alguns altres exemples, els exèrcits no hi tenen res a fer, excepte en el cas de les gran potències militars, que tenen molts mitjans per bombardejar territoris molt allunyats on hi ha presència territorial d’aquests grups. No cal que entrem en la polèmica de si serveix o és just fer intervencions militars a l’estranger, ja que Catalunya no té ni la grandària geogràfica ni els recursos per fer aventures d’aquest tipus. Centrem-nos, doncs, en els tipus d’amenaces més freqüents que avui dia han d’afrontar alguns països europeus petits o de poca població. Si mirem els països del nord d’Europa situats al mar Bàltic, que moltes vegades són el mirall on es miren els defensors que Catalunya tingui un exèrcit propi, haig de dir que alguns d’ells tenen un problema real, i és l’activitat de Rússia en aquella zona, especialment amb submarins però també amb avions militars. Això inquieta alguns països, que es veuen obligats a fer una permanent activitat d’observació i seguiment i a informar posteriorment l’OTAN sobre aquesta activitat, sovint provocadora, del senyor Putin. Haig de dir, però, que això no vol dir, en absolut, que Rússia vulgui annexionar-se els països bàltics o envair Noruega o Finlàndia, per exemple. Pensar això és completament irreal. Té a veure amb un joc geopolític i de percepcions d’amenaça que venen de lluny, fonamentalment pel nou escut antimíssils que es va instal·lar a Polònia, Turquia, Alemanya, Espanya (Rota) i Romania, amb l’emprenyada corresponent de Rússia. Aquí estem molt lluny d’aquest escenari, i crec que ningú pot argumentar l’amenaça d’activitats militars estrangeres al nostre espai territorial, aeri o marítim.

Per combatre el terrorisme, sigui quina sigui la seva manifestació, els exèrcits tenen molt poc a fer. És una qüestió de bona coordinació entre les policies i els serveis d’informació del nostre continent. Dit amb altres paraules, és una qüestió que pertany a les competències d’unes forces com els Mossos d’Esquadra, que, amb independència que Catalunya esdevingui un nou estat o continuï amb l’estatus actual, hauran de treballar de valent i amb molta professionalitat en aquest tema. El mateix passa amb el ciberterrorisme i altres qüestions: totes requereixen unitats especialitzades dins les forces policials.

Europa té un problema greu pel que fa a la concepció de la seva seguretat, des del moment que no es vol que sigui compartida i comuna. Cada país va a la seva, i el brutal nombre de soldats que hi ha al continent i els diners que això suposa no són garantia de res pel que fa a les amenaces reals. És molt difícil argumentar que hem de menester militars, bases aèries i navals, avions i fragates, i gastar 3.000 milions d’euros anuals en aquesta absurda i injustificable història, que només es podria fer amb noves retallades a la sanitat i l’educació. Podria ser que a algunes persones del PDECat i altres afins els faci il·lusió presidir una desfilada militar amb la senyera al capdavant. Però els puc assegurar que és molt infantil pensar que així serem una nació més justa i respectada. El respecte es guanya fixant prioritats i treballant de valent per fer un país més just, equilibrat i sense corrupció. Un exèrcit no tan sols no contribuiria a aquests objectius sinó que prendria els recursos necessaris per assegurar-los.

Siguem, doncs, una mica més imaginatius i agosarats, i si un dia som un país independent donem exemple que el que ens importa de veritat és el benestar de la nostra gent i la reducció de les desigualtats. I, de passada, així potser contribuirem a fer que Europa s’adoni d’una vegada que no pot continuar sent ostatge de pressions dels lobis armamentistes que volen situar el nivell de depesa militar al 2% del PIB. Si ara, a casa nostra, ja tenim el problema del 3%, encara que en un altre àmbit, hi afegiríem un altre problema, que es diu 2%.

stats