14/01/2017

Passeig per pàgines i ànimes

4 min
Passeig per pàgines i ànimes Marc Pastor Pedrón

BarcelonaLa nit de Sant Joan del 2010, l’agent Marc Pastor, de la policia científica, estava de guàrdia. La desinhibició, l’alegria i la festa que sempre s’atribueixen a la nit més curta de l’any van esdevenir per a ell i els seus companys un dur contrast amb la situació que els va tocar viure. Va ser un dels agents que van anar de matinada a l’estació Platja de Castelldefels poca estona després que un comboi de llarga distància hagués atropellat mortalment tretze persones. L’escena dantesca que hi va presenciar va ser devastadora i se li va quedar clavada.

Encara avui, quan veu notícies de la tragèdia humana que viuen en països en guerra o pensa en el terrible accident de tren de Santiago de Compostel·la, els records se li activen i s’emociona amb el patiment dels implicats, amb la cruesa emocional que porten adherida. La seva feina té aquesta part de duresa, el contacte amb conflictes i situacions vinculades amb el vessant menys edificant de la naturalesa humana. Però alhora, a mode d’eloqüent paradoxa, és també això el que l’omple de sentit: el servei al ciutadà, el que ell defineix de manera senzilla però diàfana com fer justícia, o sigui aconseguir que aquella persona que ha patit per culpa d’una altra vegi rescabalats els seus drets morals.

La seva feina, interiorment, transcendeix aquest vessant social i cívic i s’agermana amb un instint incontrolable, adherit a la creativitat i els mons de la ficció. El Marc és també escriptor. I d’èxit. Les seves novel·les, sempre diferents, orbitant entre el gènere negre, la fantasia i el western, tenen milers de lectors i sovint contenen imatges, passatges, diàlegs o personatges discretament inspirats en situacions que la seva altra feina el porta a conèixer. L’escriptor policia, el policia escriptor, com a marca de fàbrica té el seu ganxo, oi?

De petits, molts nens volen ser policies. Alguns, no gaires, proclamen als quatre vents que volen ser escriptors. El Marc és la prova vivent que les vocacions infantils tenen poc a veure amb el capritx fugisser. Si de petit estàs fascinat per Agatha Christie, si vas creixent i et deixes captivar per aquell detectiu televisiu tan sorneguer anomenat Ellery Queen i si ja de gran veies Magnum cada dia acompanyat de la teva mare i la teva àvia tens tots els números per acabar capbussat en una síndrome d’Estocolm galopant. “Tenia enveja d’allò que llegia”, m’explica fent memòria de la passió lectora que tant pòsit anava deixant. Sempre recordarà els malsons provocats per la lectura interrompuda de La dansa de la mort, de Stephen King: “Això és màgia, jo també vull que la gent es cagui de por amb el que escrigui”, pensava ell.

La carrera de periodisme semblava la més indicada per acollir la seva pulsió creativa, però no hi va poder entrar per molt poc. Es va inclinar llavors per la recentment creada criminologia. Allà descobreix que molts dels estudiants són mossos i l’ofici comença a sedimentar dins seu com una possibilitat de futur.

Primeres novel·les

Doncs sí, acabada la carrera, es presenta a les oposicions, les supera i es fa policia. Abans de recalar a científica -l’especialització que més el motiva-, els primers passos són a l’oficina de denúncies i a l’atenció de menors. Continua escrivint, esclar, impossible deixar de fer-ho. Supera també una irracional por juvenil -“No seré capaç d’acabar cap novel·la”- i completa una història, que roman inèdita, en què interactuen Ramon Llull, Marco Polo i Jaume I. És un punt d’inflexió rellevant. Després de suar molta tinta -mai més ben dit- i un esgotador periple editorial, arriba el primer triomf, Montecristo, seguit al cap de poc per La mala dona, la història d’Enriqueta Martí, la Vampira del Raval, que guanya el primer premi Crims de Tinta, supervendes i traduïda a uns quants idiomes.

Ja encarrilat en el seu desdoblament laboral, com a policia científic a Barcelona, intervé en tota mena de casos: suïcidis, robatoris, agressions sexuals... I s’especialitza en la inspecció ocular, la ressenya de detinguts i el retrat robot. No té recança a l’hora de reconèixer que és una etapa dura, en què li costa separar la jornada laboral de la vida personal, com el protagonista de Zodiac, de David Fincher. El referent cinèfil és impecable. Hi ajuda també que un dia topi a la porteria de casa amb un individu a qui aquell matí havia agafat les empremtes dactilars. De pel·lícula!

Tot canvia quan demana el trasllat a la Regió Metropolitana Sud, amb la comissaria central a Sant Feliu de Llobregat, que li permet treballar lluny d’on viu, a Sant Andreu. Continua aprenent cada dia sobre la naturalesa humana. M’explica que les autòpsies no li generen especial aprensió i que totes les notes de suïcidi s’assemblen. Ha publicat també L’any de la plaga i Bioko, i té a punt de caramel Farishta, que es publica el mes que ve. “Sempre escric sobre Indiana Jones”, fa broma. No para de llegir, de mirar sèries i pel·lícules -“Si vull escriure necessito combustible diari”- i el Lando, el seu fill de tres anys, és el cas que més l’ocupa i el motiva. Un cas llarg, inconclús, extraordinari.

stats