08/04/2017

Històries de la història del teatre

4 min
Històries de la història del teatre  Vicenç olivares periu

BarcelonaTEC, 2017”. Així rubrica el Vicenç Olivares la dedicatòria que m’ha escrit al llibre El TEC. Teatre Experimental Català, que recull la seva vivència com a impulsor i director d’una realitat important però potser poc explicada del teatre català dels anys seixanta. El llibre, escrit per Sebastià Bennasar i publicat per Meteora, està relatat per la veu del Vicenç i recorre les interioritats d’un grup de bojos pel teatre que des de l’amateurisme van decidir portar a escena obres de Joan Brossa, Baltasar Porcel, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, Harold Pinter, Racine i Txékhov. Des del Centre Artístic de Sant Lluc, amb el català per bandera en temps difícils, fins al Palau de la Música i el Teatre Romea, el TEC va viure només menys d’un dècada (1962-1969), però va ser un temps intens i profitós, quan el teatre era una vocació, una postura irreductible davant la vida i l’art, quan s’estaven construint els fonaments que a la dècada posterior aguantarien el robust edifici del Lliure, el festival Grec, les companyies mítiques (Comediants, Joglars, Dagoll Dagom...) i els teatres de repertori. A Vicenç Olivares li agrada explicar que sempre ha sigut partidari d’organitzar coses, de muntar saraus entusiastes, de comandar naus de propòsit incert. Escoltar-lo relatar les seves vivències fa venir ganes d’haver-les viscut també. No m’ho diu tan clarament, però la rúbrica de la dedicatòria el delata: el TEC fa cinquanta anys que va esdevenir-se però el 2017 continua viu.

La història del Vicenç té capes i vicissituds que són etapes d’una aventura que va començar el dia que, sentint-ho molt, no podia anar a fer la mili. Ens situem al 1955. Als vint i pocs anys ja ho tenia tot preparat per agafar rumb a Cartagena a complir amb aquelles obligacions militars que l’Estat demandava, però el van declarar excedent i a última hora se’n va lliurar. Ja tenia fetes les maletes i volia aprofitar-ho. Gràcies a un anunci del diari, descobreix que es busquen persones per anar a treballar a una factoria de cafè de Guinea Equatorial, llavors colònia espanyola. Va ser una estada de cinc anys distribuïts en dues campanyes diferents. La primera, a la ciutat de Bata, va ser l’encarregat d’engegar una emissora de ràdio. D’aquí li ve, sospita, la seva fal·lera per la producció de tota mena. La segona campanya, vinculada a una cooperativa “de protecció de l’indígena”, li va permetre, per exemple, conèixer bé Jordi Sabaté Pi, que uns anys després portaria el Floquet de Neu a Barcelona. En un país africà immers en un moment crucial de la seva història, va testimoniar de prop les primeres reunions per la independència, que s’esdevindria uns anys després encapçalada per Francisco Macías, que va comandar el país durant deu anys i va ser derrocat pel seu propi nebot, Teodoro Obiang, actual president. Després de viure-hi cinc anys, el Vicenç va tornar de vacances a Barcelona. Volia tornar a anar-se’n, però una inoportuna malaltia del seu pare el va fer quedar a casa.

Com que venia de família teatrera i ja ha quedat clar que li agradava arremangar-se el primer, semblava una boníssima idea la formació d’un nou grup teatral que continués el rastre deixat pel Teatre Viu de Ricard Salvat i Miquel Porter i Moix i el Teatre Espanyol Universitari (TEU). I així va néixer el TEC, amb ganes d’injectar aire nou a un panorama llavors dominat per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que feia un teatre d’arrel “massa burgesa”. “Hi havia un forat on podíem fer molta feina”, recorda. Van ser coetanis de la mítica escola Adrià Gual, encapçalada per Ricard Salvat (figura omnipresent del teatre de l’època) i Maria Aurèlia Capmany. Tenien ganes de trencar esquemes, d’emprendre camins nous, d’estrenar autors inèdits... I tot des del teatre d’aficionats, sense diners, sense subvencions, només pel gust de la vivència intensa del fet teatral i amb vocació, això sí, de la màxima professionalitat. El Vicenç recorda que, malgrat algunes suspicàcies i bastons a les rodes, el TEC va posar dempeus trenta-nou muntatges teatrals que, per descomptat, tenen tots la seva història particular. Se’n recorda especialment dels muntatges de Pedrolo, que també va traduir les obres de Beckett i Pinter, de la Història d’una guerra, de Baltasar Porcel, que incloïa una caricatura de Franco i els va comportar un dur enfrontament amb la censura. Entre els repartiments començaven a destacar noms com Alfred Lucchetti, Nadala Batiste i Jordi Torras, que després serien professionals, i també d’una jove Núria Feliu, que aixecava el vol en paral·lel a la seva carrera musical. “Jo era molt mal actor”, reconeix amb humor. El seu fort era ser a l’altre cantó de l’escenari.

Quan el TEC es va acabar el 1969, el Vicenç va decidir continuar amb el negoci familiar d’administració de finques fundat pel seu pare. Un negoci que avui té noranta-set anys de vida. Em parla de la bombolla immobiliària, dels preus desorbitats, de la borratxera de la construcció, dels despropòsits hipotecaris... Aquesta, però, com deia aquell, és una altra història.

stats